ART POLÍTIC – Reinterpretant

Ai! Quan cal reinterpretar

per nova història inventar

molts grups s’han de ressituar

per les vergonyes amagar

 

Avui en tenim tot un bull

de fets que cal dissimular

els mossos, buidant un ull

i a cap d’ells poder jutjar

 

El lladronici comprovat

de batlles i autoritats

que volen, amb nom canviat

continuar els disbarats

 

També cal reinterpretar

l’autodeterminació

que vells sociates, ben clar

cridaven amb il·lusió

 

Finalment i el mai esperat

Tortosa farà en gran esclat

el misteri mai somniat

de l’assassí reinterpretat

 

Salut

 

 REINTERPRETANT.001

                                                                                                                   oriol23.cat

oriol23.com

B )

Anuncios

Te busco y no te encuentro

DSCN1379

 

DSCN1389

oriol23.com

 

¿Donde coño te has metido?

 

DSCN1405

 

DSCN1424

 

DSCN1432

 

DSCN1437

Te busco y no te encuentro.

Busco una llave de acceso que me permita dejarme llevar por mi interior. Para acercarme al tuyo. Hundirme sutilmente  en nuestras  profundidades.

Me deleito y regocijo imaginándonos.

 

DSCN1387

oriol23.com

Lo prudente seria disimular. En buena lógica , te podría asustar.

Obviamente , si gozara continuar seria desde una emoción que no entiende de lógica, de templanza , de razones.

Una dualidad cognitiva en forma de mariposa alborota mi encéfalo y mi corazón.

Por un lado la sensatez. El parate, no es prudente mostrarte como un loco enamorado. Del otro , la vena entusiasta. Expresate tal como te  emana de dentro. Porqué es efímeramente mágico e irrepetible.

DSCN1442

Siempre recordaré a mi padre, en el cielo esté, aunque en realidad no sé si fue nunca demasiado romántico. Era en una ocasión que estábamos en Bellver en casa de unos amigos . Yo  era un adolescente todavía y él me quería motivar a vivir la vida con gozo. Quizás había bebido un poco.

Era un día lluvioso. Él me contaba que los días de lluvia son especialmente románticos. Tras explicarme algo  que no recuerdo concluyó su deliberación diciéndome que no hay nada mas hermoso que estar bajo la lluvia compartiendo un paraguas con una mujer que te gusta.

 

Bien amarraditos. Cobijando trocitos de uno en rinconcitos del alma del otro.

 

DSCN1443

 

Hoy llueve intensamente. El agua salpica por todos lados. Emana y emana por los bajantes. Lagrimea en el cristal de la ventana. Riega mi mundo ordinario.

Me invita a la introspección. A gozar en las vueltas y los pliegues que encuentro dentro de mi .

Acabo de trastear diversas cosas mientras pensaba en ti.

Antes del jodido síndrome Cenicienta.

Habitualmente deviene sobre las medianías del mediodía y media hora más.

¿Que si donde estoy? . Que si el almuerzo….

A la una me subyuga a desaparecer de donde sea, metaprecipitadamente.

 Perdiendo y abandonando, en la huida, una zapatilla de cristal forjado en las lagrimas donde sublimo mis anhelos y mis deseos estrellados en el muro de mi puta realidad y en las campanadas del inexorable puto paso del tiempo.

DSCN1382

Entro a currar a las dos.

En mi mina.

Mi prisión.

El ala de la mariposa que es puta vena entusiasta, me conmina a no desaprovechar lo que ahora me fluye, en la perezosa intimidad detrás de la ventana donde veo llover.

El ala de la sensatez empuja a atemperar, al menos hasta saber más de ti.

Te reencuentro en el arbusto  que parecía moribundo y renace en hojas nuevas. Brotando todo un poema de vida.

A veces me parece reconocer tu silueta en la lejanía acercándote a la plaza del reloj. Después, cuando ya estas más cerca, mi latido se tranquiliza mientras yo , una vez más, me decepciono al constatar que no eres tu.

 

Necesito algo más donde poderme asir. Desde donde poder trepar. Imaginarte aún más locamente.

Tan solo cuatro lineas de ti para poder apaciguar esta cordura mia y poderte bombardear a latidos de mi alma.

 

DSCN1386

oriol23.com

 

 

 

 

                                                                  B )

Traduccions – Fregando platos

Hoy mientras lavaba unos platos me puse  filosófico, casi asquerosamente trascendente.

Acababa de escuchar aquello de que no somos nada justo cuando alguien acaba de hacer el traspaso.

Parece como que cuando estamos inmersos en la mundana cotidianidad diaria es bastante más difícil oir a alguien expresar esto de no ser nada cuando todavía somos algo.

También puede llegar a parecer como si no pudiéramos echar de menos a alguien o elogiarlo cuando todavía no tenemos ningún motivo chungo para hacerlo o pensarlo.

 

Incluso puede llegar a parecer que si haces este tipo de reflexiones en una conversación eres de los que tienen rasgos de cariz depresivo o cualquiera otro desajuste de ese estilo,

Quizás no sea cuando estás lavado platos. O faenando en cualquier otra rutina de la casa el momento más adecuado para pensar en estas cosas . O las contrarias. A emocionarte porque a pesar de que no eres nada experimentas un inmenso gozo de estar vivo y sientes  cuántas cosas y gente  estimas.

This photo by Michael Bernard is inspiring because of how it uses contrast to subtly suggest, the female form.:

Quizás como que la vida es muy puta ,
tan sólo cuando lo de no ser nada se hace muy patente podemos mostrar nuestras debilidades, nuestras miserias , la vacuïtad de sentirse nada.

Entonces si que podemos expresarnos y solidarizarnos entre nosotros en este sentimiento.

Incluso nos podemos permitir percibirnos como putos títeres que consumimos cosas, , tiempo , servidumbres, ocio u otros en mayor o menor proporción .

O quizás tan sólo hacemos una frase hecha para salir del paso ante un tercero antes de continuar a nuestro rollo. Con más o menos conciencia de nuestra finitud. De la nuestro nimiedad al no ser nada.

O quizás estamos más “tranquilos” sin pensarlo.

Quizás sólo es a mí que me lo parece mientras lavo platos.

Quizás es más normal contener ciertos pensamientos para tan sólo algunas circunstancias.

“I don't mind your showing me your legs. They're very swell legs and it's a pleasure to make their acquaintance. I don't mind if you don't like my manners. They're pretty bad. I grieve over them during the long winter nights.”  ― Raymond Chandler, The Big Sleep:

E ir tirando girando la bola.

Ir en piloto automático emocional iendo  de aquí para allá, de un momento a otro.

Protegiendo las fronteras de nuestros egos de fangosos pantanos de miedos y de no ser nada.

Además es bastante obio que no podemos ir por la calle con el corazón abierto todo el día. Con las emociones rezumando por dentro y por fuera .

Incluso quizás parece más adaptativo vivir alienado para poder sobrevivir en la mediocridad de un puto trabajo y disfrutar sólo de algunos ratitos de consciente y delerosa existencia

Y si nos resbala un poco por algún lugar siempre tenemos un poco de alcohol, de tele , de entretenimiento diverso , del que sea. Para salir del paso.

Lo más probable es que mientras lavo estos platos se me está yendo la flapa. Al fin, una forma de entretenimiento más.

Probablemente cuando acabe de lavarlos me secaré las manos, me tumbaré en el sofá a descansar un rato y miraré un poco más la tele.

 

Así fácilmente dejaré de derrapar emocional y existencialmente.

Olvidaré paridas cómo que somos pequeños sistemas nerviosos capacitados para lograr conciencia de lo muy poco que somos. Animalitos semiautomatas que días y años vamos empujando distraídos de nuestra esencia.
O de su ausencia.

Hasta que más pronto o más tarde,. alguien más o menos cercano, sino un mismo , caerá en el agujero negro.

Y otra vez, volveremos con lo del puto no somos nada.

Nuevamente ante el vacío.

No somos nada. No somos puto nada.

 

How Summer in Denmark feels... Favorite?NO CHANCE!:

Rentant plats

 

Avui mentre rentava uns plats m’he posat filosòfic, casi fastigosament transcendent.

 

Acabava d’escoltar allò de que no som res just quan algú acaba de fer el traspàs.


Sembla com que quan estem immersos en la mundana quotidianitat diaria és força més difícil sentir algú expresar aquest no ser  res quan encara som algo.


També pot arribar a semblar com si no poguéssim trobar a faltar a algú o elogiar-lo  quan encara no tenim cap motiu xungo per a fer-ho o pensar-ho. 

Inclús pot arribar a semblar que si fas aquest tipus de reflexions en una conversa ets  dels que tenen  trets de caire depressiu o qualsevol altre desajust del estil.



Potser no és quan estàs rentat  plats.  O feinejant en qualsevol altre rutina de la casa el moment més adequat per pensar aquestes coses . O  les contraries.  A emocionar-te  perquè malgrat no ets res experimentes  un inmens goig d’esser viu i sents a quantes coses i gent t’estimes.



This photo by Michael Bernard is inspiring because of how it uses contrast to subtly suggest, the female form.:

Potser com que la vida és molt puta ,

tan sols quan el no ser res es fa molt palès podem mostrar les nostres febleses, les nostres misèries , la vacuïtat de sentir-se no res. 

Aleshores si que podem expressar-nos i solidaritzar-nos entre nosaltres en aquest sentiment. 

Inclús ens podem permetre percebre’ns com a putos putxinel·lis que consumim coses, , temps, , servituds,   oci o d’altres en major o menor proporció . 


O potser tan sols fem una frase feta per sortir del pas davant d’un tercer abans de continuar al nostre rotllo. Amb més o menys consciencia de la nostre finitud. De la nostre nimietat al no ser res. O potser estem més “tranquils” sense pensar-hi.

Potser només és a mi que m’ho sembla mentre rento plats.


“I don't mind your showing me your legs. They're very swell legs and it's a pleasure to make their acquaintance. I don't mind if you don't like my manners. They're pretty bad. I grieve over them during the long winter nights.”  ― Raymond Chandler, The Big Sleep:
Potser és més normal contenir certes  cabòries  per a tan sols algunes circumstancies.

I anar fent girar la bola.


Anar en pilot automàtic emocional anat d’aquí cap allà,  d’un moment a un altre.

Protegint les fronteres dels nostres egos de fangosos pantans de pors i de no ser res.


A més és bastant obi que no podem anar pel carrer  amb el cor obert tot el dia.  Amb les emocions regalimant per dins i per fora . 


Inclús  potser sembla més adaptatiu viure alienat  per poder sobreviure en  la mediocritat d’una puta feina i gaudir només d’algunes  estonetes de conscient i delent  existència. 


I si ens rellisca una mica per algun lloc sempre tenim una mica d’alcohol, de tele , de entreteniment divers , del que sigui. Per sortir del pas. 
El més probable és que  mentre rento aquests plats se’m en està anant  la flapa.  A la fi, una forma d’entreteniment més.


Probablement quan acabi de fregar-los m’assecaré les mans, m’ estiraré al sofà a descansar  un rato i miraré una estona més la tele.

Potser  així fàcilment deixaré de derrapar emocional i existencialment 

Oblidaré parides com que com  petits sistemes nerviosos capacitats per assolir  consciencia  del  ben poc que som. 

Animalets semiautomates que dies i anys anem empenyent distrets de la nostra essència

O de la seva absència. 

Fins que més aviat o més tard,. algú més o menys proper, sinó un mateix , caurà en el forat negre. 


I som-hi, tornem-hi amb el puto no som res.

Novament davant del  buit.

No som res. No som puto res.

How Summer in Denmark feels... Favorite?NO CHANCE!:

ART POLÍTIC -Defensa

En Miquel Roca ha dit

haver nomenat a dit

qui havia de pactar

i del suborn tractar

 

Això sí és defensar

a la clienta real

que li va encomanar

fer-ho tot com cal

DEFENSA.001

Ja que és home cabal

i no tot tant s’hi val

altre fa el regal

per ell no prendre mal

 

Fins al jutge va intentar

untar-lo com un tros de pa

en un lloc rural i discret

per quedar tot molt més secret

 

El mateix Pujol enveja

a qui va defenestrar

que cap herència planteja

ni res li cal demostrar

 

L’escena suggereix

la cançó de Serrallonga

https://www.youtube.com/watch?v=_l-0WboKyDA

Salut

 

DEFENSA.001

Amb tu

DSCN1423

A vegades, tan sols algunes poques vegades,
m’és tan senzill com no fer res ni cercar-ho.

Deixo que el riu del teu cor corri entre les roques i els prats del meu voltant.

Percebo com l’emoció desferma els murs en que continc la meva raó.

Sento pessigolles per tot arreu.

I m’abrumo en la la sensació de joia que em va deixant xop.

DSCN1422

Moll d’alegria, un somriure em floreix des de dins de l’ànima.

Transportat pel desig com si fos un coet volant en l’aire infint.

En un univers d’estrelles on cada cop em sento més petit i gran a la vegada.

Viu i eteri.

Exultant i plàcid.

Lúcid i enamorat.

DSCN1434

A vegades, tan sols algunes poques vegades, em puc embriagar de pau i de
poder sense fer res.

Ploro cristalls líquids que regen un petit recó de la meva memòria, malgrat poc després s’esvairà en l’oblit.

Però per un moment em sento tocant un estel.

Ajuntant els meus llavis i els meus braços amb un altre ent que m’estima i em porta fins tant amunt.

A vegades, tan sols algunes poques vegades, no sé com agrair ni com descriure

la plenitud en la que em sento nedant.

En aquest riu del teu cor que baixa amb intensitat i força per les roques i prats del meu entorn.

 

DSCN1435

Et cerco i no et trobo

 

DSCN1379

DSCN1389

oriol23.com

On coi t’has ficat?

DSCN1405

DSCN1424

DSCN1432

DSCN1437

Et cerco i no et trobo.

Cerco una clau d’accés que em permeti deixar-me emportar pel meu endins .

 Per apropar-me al teu. Enfonsar-me en les nostres profunditats.

Em deleixo imaginant-nos.

DSCN1387

oriol23.com

El prudent seria dissimular. En bona lògica, et podria espantar. Òbviament , si gosés continuar seria des d’ una emoció que no entén de lògica , de templança, de raons…

Una dualitat cognitiva en forma de papallona esvalota el meu encèfal i el meu cor.

D’una banda el seny. El para’t, no és prudent mostrar-te com un foll enamorat. De l’altre, la rauxa. Expressa’t tal com et raja, és efímerament màgic i irrepetible.

DSCN1442

Sempre recordaré mon pare, al cel sia, quan  en realitat no sé si  en va ser gaire de romàntic. Però . En una ocasió érem a Bellver a casa d’uns amics. Jo era un adolescent encara i ell em volia motivar a viure la vida amb goig. Potser havia begut una mica.

Era un dia plujós. Ell m’explicava que els dies de pluja són especialment romàntics. Després d’ explicar alguna cosa que ni recordo , va acabar la seva deliberació dient-me que no hi ha res més bonic que ser sota la pluja compartint el paraigües amb una noia que t’agrada.

Ben arraulidets., aixoplugant trossets d’un en raconets de l’ànima de l’altre.

DSCN1443

Avui plou intensament. L’aigua esquitxa per tot arreu . Brolla i brolla pels baixants. Llagrimeja en el vidre de la finestra. Neteja el meu món ordinari.

Em convida a la introspecció. A gaudir en les voltes i plecs que trobo per dins meu.

Fins fa una estona he trastejant diverses coses mentre pensava en tu .

Abans del fotut síndrome Ventafocs.

Habitualment arriba sobre quarts de dotze, que si on sóc?, que si el dinar….

A la una em fa desaparèixer d’on sigui, metaprecipitadament.

Perdent i abandonant, en la meva fugida, una sabateta de cristalls fets de les llàgrimes on sublimo els meus anhels i desitjos estrellats en el mur de la meva puta realitat i en les campanades del inexorable pas del puto temps.

DSCN1382
Entro a les dues a treballar .

A la meva mina.

La meva presó.

L’ala de la papallona que és rauxa, em commina a no desaprofitar el que ara em brolla, en la intimitat mandrosa rere la finestra on veig ploure.

L’ala del seny empeny a temperar , almenys fins saber més de tu.

Et retrobo en l’arbust que semblava que anava a morir i reviscola fent fulles noves. Fent tot un poema de vida.

A vegades em sembla reconèixer la teva silueta en la llunyania  acostant-te a la plaça del rellotge. Després, quan ja ets més a prop, el meu batec es tranquil·litza  mentre jo, un cop més, quedo decebut en constatar que no ets tu.

Necessito quelcom més d’on poder-me agafar. On enfilar-me . Imaginar-te encara més follament.

Tan sols quatre ratlles de tu per poder apaivagar aquesta meva cordura i poder-te bombardejar a batecs del meu cor.

DSCN1386

oriol23.com

                                                                                                                                                           B )