Avui mentre rentava uns plats m’he posat filosòfic, casi fastigosament transcendent.

 

Acabava d’escoltar allò de que no som res just quan algú acaba de fer el traspàs.

Sembla com que quan estem immersos en la mundana quotidianitat diaria és força més difícil sentir algú expresar aquest no ser  res quan encara som algo.

També pot arribar a semblar com si no poguéssim trobar a faltar a algú o elogiar-lo  quan encara no tenim cap motiu xungo per a fer-ho o pensar-ho. 

Inclús pot arribar a semblar que si fas aquest tipus de reflexions en una conversa ets  dels que tenen  trets de caire depressiu o qualsevol altre desajust del estil.

Potser no és quan estàs rentat  plats.  O feinejant en qualsevol altre rutina de la casa el moment més adequat per pensar aquestes coses . O  les contraries.  A emocionar-te  perquè malgrat no ets res experimentes  un inmens goig d’esser viu i sents a quantes coses i gent t’estimes.

Potser com que la vida és molt puta ,

tan sols quan el no ser res es fa molt palès podem mostrar les nostres febleses, les nostres misèries , la vacuïtat de sentir-se no res. 

Aleshores si que podem expressar-nos i solidaritzar-nos entre nosaltres en aquest sentiment. 

 

Inclús ens podem permetre percebre’ns com a putos putxinel·lis que consumim coses, , temps, , servituds,   oci o d’altres en major o menor proporció . 

O potser tan sols fem una frase feta per sortir del pas davant d’un tercer abans de continuar al nostre rotllo. Amb més o menys consciencia de la nostre finitud. De la nostre nimietat al no ser res. O potser estem més “tranquils” sense pensar-hi.

Potser només és a mi que m’ho sembla mentre rento plats.

Potser és més normal contenir certes  cabòries  per a tan sols algunes circumstancies.

I anar fent girar la bola.

Anar en pilot automàtic emocional anat d’aquí cap allà,  d’un moment a un altre.

Protegint les fronteres dels nostres egos de fangosos pantans de pors i de no ser res.

A més és bastant obi que no podem anar pel carrer  amb el cor obert tot el dia.  Amb les emocions regalimant per dins i per fora . 

Inclús  potser sembla més adaptatiu viure alienat  per poder sobreviure en  la mediocritat d’una puta feina i gaudir només d’algunes  estonetes de conscient i delent  existència. 

I si ens rellisca una mica per algun lloc sempre tenim una mica d’alcohol, de tele , de entreteniment divers , del que sigui. Per sortir del pas. 
El més probable és que  mentre rento aquests plats se’m en està anant  la flapa.  A la fi, una forma d’entreteniment més.

Probablement quan acabi de fregar-los m’assecaré les mans, m’ estiraré al sofà a descansar  un rato i miraré una estona més la tele.

Potser  així fàcilment deixaré de derrapar emocional i existencialment 

Oblidaré parides com que com  petits sistemes nerviosos capacitats per assolir  consciencia  del  ben poc que som. 

Animalets semiautomates que dies i anys anem empenyent distrets de la nostra essència. 

O de la seva absència. 

Fins que més aviat o més tard,. algú més o menys proper, sinó un mateix , caurà en el forat negre. 

I som-hi, tornem-hi amb el puto no som res.

Novament davant del  buit.

No som res. No som puto res.