Tarda de festa.   

Feliç  de no haver de trastejar apàtic els meu cos durant tota una feixuga jornada laboral jec  mandrós al sofà.

Dormisquejo. Engoleixo iogurts i altres porqueries embadalit davant l’ infatigable parpelleig del meu fidel televisor.

  

Submergit entre coixins levito en comunió amb el meu deu, la meva pau.

 Hores i hores rebolcant-me en un viatge qui sap a on conduit pel meu tòtem.

Cultivo ja amb una constància diària aquesta passió desbordant.

Amb  fidelitat religiosa.

En els dies festius  vaig a missa de catorze a dotze. Però en els laborables també dedico  unes quantes hores a la meva litúrgia.

No hi ha mandra ni excuses per aquest sagrat ritus.

Ja de petit   restava amb els meus germans  genuflexe al voltant  de aquella  finestra al món.

Quan  algú cercava o volia el comandament a distancia demanava qui tenia “el poder”.

L’afortunat es sabia estar acaronant entre els seus dits el timó de la navegació mental de tots els altres.

Havíem crescut al voltant d’aquella caixa màgica i del seu poder.

Primer en blanc i negre havíem vist des de l’arribada del home a la lluna fins l’anunci de la mort del  dictador.

Poc després, ja en colors ,varem viure mil i un esdeveniments vitals més al calor de la seva llum.

Els meus ulls segueixen tant fidelment com llavors aquell punt de llum veloç que traçava sis-centes vint i cinc línies entrellaçades en una pantalla quasi ovalada. L’evolució deïfica l’ha fet més gran, plana i digital. Segueixo el seu dit amb fe cega. Sabedor de que ara la seva llum ja no em faltarà mai.  Ja no hi cartes d’ajuste ni VHF’s. Ara és la gloria del senyor full time.

Incansable escruto entre els botons del meu poder a la recerca d’unes imatges que anul·lin un nou impuls de prémer novament el botó.

Encadeno infinits canvis de canal configurant un món  que m’ atrapa en la seva luminescència.

   Exerceixo el meu màxim exercici de llibertat.

Trio lliurement entre totes les opcions que m’ ofereix.

Engoleixo incansable del que considero la millor elecció.

Embotint hora rera hora dins de la meva ment un macramé d’imatges , d’històries ordenades per el caprici del meu dit.

Dit executor del meu gran poder de digital llibertat .

Oblido llavors la meva quotidianitat, la meva realitat immediata. M’endinso entre els diferents personatges i situacions que m’ofereix el meu gran tòtem.

Acabo vivint en les emocions de les histories que veig.

Bategant al calor del seu bombardeig.

Enriquint la meva  vida emocional  en aquesta sublim  conducta.

Respiro, somio, en un lloc potser cada cop més irreal però….

  

….El soroll intermitent del mòbil em fa retornar al món dels mortals.

Aquest maleit nou tótem.

Font d’eretjes a la veritable religió on la gent piula, gargoteja i fa baixades per l’interné.

Intento incorporar-me una mica i atansar el braç a la tauleta per canviar un moment d’un poder a l’altre.

Però el meu estat  místico-metabòlic-encarcarat  m’ho impedeix .

El parpelleig  incansable de colors absorbeix i oscil·lament il·lumina tota l’estança.

Es segueix administrant el sagrament.