L’heroi de les pitzes -primera part

 

.:

 

Es sentia vivament efímer. No podia evitar pensar el la seva més o menys pròxima desaparició.  Reflexionava sobre la seva existència. Sobre el que feia i faria  amb a seva vida i sobre el que ja mai assoliria. Pensava en el seu passat, present i futur. I no podia evitar témer l’infortuni, l’accident, el caos, la mort.

Es sentia buit anant amunt i avall per la ciutat amb la seu scooter. Viatges per quatre duros que el tenien distret de les seves inquietuds vitals. Transportant  una qüotidianitat trista li passaven  estèrils les jornades en tot lo referent al seu neguit existencial.

Li agradés o no portava una vida de repartidor de pizzes. Era un repartidor de pizzes. La seva ment havia  d’estar atenta als semàfors, als cotxes, als carrers. Una entrega, després una altre, i una altre. Pujant i baixant de la moto, conduint la seva rutina. Voltes i més voltes per la ciutat.

 

D’’adolescent recordava haver somniat dedicar la seva vida a algun art. Certament no ho havia aconseguit. Li venia  a la memòria  el seu pare explicant, en converses de caire nadalenc, com en un viatge cap a Andorra els va preguntar a tots els fills que volíem ser de grans. Quan li va tocar a ell es veu que va dir que volia ser monstre de foc.

Amb la mà agafada al puny de gas es sentia francament molt cremat; però no monstre de foc.

Tal vegada ell hagués preferit dur una vida assossegada, tranquil·la al estil del dels antics pensadors grecs. Viure dels fruits del seu treball intel·lectual. Però no era un geni ni havia estat mai massa afortunat. Aquell comptaquilòmetres espatllat davant dels seus ulls prou palpable li ho feien sentir.    Viure del que a un li agrada no era en mans de tothom.  Veient les seves mans , ennegrides,  agafades al manillar li’ho feien força evident .

Les poques possibilitats que havia tingut de fer quelcom més acord amb les seves inquietuds les va esvair en la seva dispersió. Mai havia estat capaç de concretar res d’una forma positiva i constant. Sempre deixava les coses a mitges, inacabades. Aquella manca d’esforç, de voluntat  l’havia  portat on era. Enfilat en una moto i amb el front negre de merda metropolitana.

La seva ment, dins del casc, es sent oprimida per la seva persona.

 

 

Els amics, les dones, l ‘alcohol, la tele i l’instint de supervivència l’ajudaven  a suportar aquell pensament latent, depressiu. Pensament que a vegades es feia conscient, a vegades s’enfonsava  en el seu endins i a vegades quedava solapat en el mal rotllo en que les circumstancies el tinguessin atrapat. En una cantonada amb la roda punxada no hi havia temps per posar-se existencial. Hi havia com un relé de seguretat que saltava abans d’entrar en una depressió infinita, eterna.

En una ocasió, enmig d’una tormenta Pau Claris avall, arraulit dins del seu vell impermeable, agafat amb les mans molles i gelades al manillar, em va permetre interrogar-se: A on vaig?. Que cony estic fent amb la meva existència?  D’entre les gotes d’aigua que li regalimaven per la cara en va notar una que era diferent. El relé no saltava. Va haver d’aturar la moto. Ingerir un carajillo. Fumar.

Passada una estona, amb un nus a l’estómac va arrencar la moto. El motor bramava com  un lament mecànic. Mentre, un gota d’aigua li lliscava molestament per l’esquena. Un calfred depressiu li recorria tot l’epiteli.

Motorsport Fan:

 

Calia continuar. Si es quedava aturat eren masses les coses que podia engegar a rodar. Un mal rotllo irreversible li rondava i no podia deixar-se  atrapar.

En la seva misèria  va descobrir la força per continuar. La por a un caos encara més gran l’obligava a resistir. Va ser tan senzill  com triar entre allò  o  el encara pitjor. La llei del mínim esforç, tan ven apresa a l’escola, es  plantejava a un nivell purament vital. El mínim esforç i les circumstancies l’havien portat  on ara era. Era el que hi havia  i no hi havia  res millor en aquell moment. Només no parant i amb esforç tenia una possibilitat de poder emergir del atzucac on ara estava atrapat.

I així  va resistir i resistia. Un  dia i un altre. I el següent.

Ala vesprada llarga arribava brut i esgotat a casa. Però arribava. Començava llavors a fer-se olles. Analitzar-ho tot.  Pensaments. Fer-se pel·lícules, arribava  a crear algo  i tot amb imaginació. Però ràpid es Dani Pedrosa: cansava.

El televisor esperava tranquil sabedor de la seva força. Després arribaria la gana. I el són.

Demà tornaria un nou dia  Amb les velles i persistents necessitats de subsistència. Tornaria  a pujar trist i desganat a la moto. Tornaria a distreure la seva ment entre semàfors i fum. Girant entre cotxes i aquella realitat que el tenia atrapat.

I si tot anava bé tornaria a acabar la jornada brut i cansat. I tornaria  a esvair de nou la seva ment davant del televisor o d’unes cerveses. I després vindria la gana. I el son.  I es tornaria a repetir el cicle. El carrer i el seu tràfic l’estarien esperant tan saturat com de costum.

Com ara mateix, era negre nit i el cicle era aquí. Tenia gana i  havia de fer-se el sopar. Trist sopar per la sempre present escassetat de recursos i crisi econòmica. Crisi que agreujava la seva crisi personal. Resumint, un trist entrepà.

Passada una estona el menjar ja era engolit. La dosi televisiva i cervesera generosament subministrada. No calia pensar en res més. S’en va anar a dormir

Fos a negre.'If you no longer go for a gap that exists, you are no longer a racing driver' Ayrton Senna - Formula One Triple World Champion (1988 1990 1991):

 

 

Continuarà   B )

Dolça Metzina – Primera dosi (08.12.15-24.01.16)

Comença una nova temporada. Catalunya radio , Rac 1 i tots els altres presenten de nou els seus equips per jugar la lliga “informativa”.  Tancant l’ antic blog  de “Vull deixar de ser un analfabet digital” he pensat que jo també presento  temporada . Com a publicitat inicìo avui la Col·lecció Dolça metzina per delectar-nos en aquest passat proper que sempre torna.

Quan un està engabiat quasi que tan sols pot donar voltes . Gira i gira la roda del hàmster o dona voltes el ratolí. Però sempre segueix aquí.

Contemplar  el que penjava al blog el desembre del 2015 i gener del 2016 quan vaig començar l’apartat Art Polític   és com veure una fabula que es repeteix en la  closca d’un cargol presoner d’ell mateix.

Bucle malaltís. Dolça metzina.

Dos de desembre del 2015

 No són dies fàcils per la passió. El pas lent i inexorable del temps esfilagarsa fins al somni més idíl·lic.

.

Els més eixelebrats entusiastes reclamen una “Diu” emparat-se   en una voluntat que malaurada però indiscutiblement  no suma prou.     Diuen, diuen, diuen  que aquest país és terra de diversitat i és molt difícil assolir segons quin quòrum.

A més,  la nostra historia n’és plena de fets dissortats.

Ara l’aritmètica parlamentaria presenta un nou sotrac en el camí,  Per un 62 o un 63 passem de l’eufòria a l’inrevés.

Però de la mateixa forma  que no hi ha quòrum aquests  números plasmen les contradiccions del nostre país, del seu “somni”.

Molts dels que varen votar als deu “puristes” ho van fer perquè el seu cor no els permetia votar l’hereu filogenètic de la burgesia catalana del tres per cent i el palau de l’ empastifada catalana.  Amb el seu gest van donar força als convençuts hereus dels progres de macuto de pell girada. Essència dels que es manifestaven a la plaça “catlunya” i que van envoltar el parlament. Els mateixos que van destrossar la gavardina d’una,  dintre de tot , “hippy” del sistema i van fer arribar al cap de colla en helicòpter.   Ara per designis de la bruta sort de les urnes es troben amb els peus a la vora del penya-segat.

Sabem que tots esperàvem que sortís una suma  més còmode per tots plegats.

Jo m’ investeixo, tu t’abstens  i continuem fent girar la roda.

Però els vents cap a Ítaca sempre són traïcioners i els de l’altra banda fan girar la seva roda salivant en la seva gran gana, única, indivisible.

Ells en la seva roda a manera de hàmster hi tenen un brau alimentat amb pólvora mediàtica i patriotisme meseter.

En aquesta desigual confrontació gaudeixen i es mofen  de  les nostres febleses, contradiccions, diversitats i mesquineses.

Però ara no val dir-los traïdors als representants d’aquells deu que en el fons representen el més hippy i democràtic jove que tots hauríem de conservar en el nostre cor. La utopia fresca i convençuda d’ un món realment millor on els colors de l’ estelada tan sols tenyirien una terra més igualitària i justa.

Cal tenir paciència.  El joc polític és com el mus. Envite a la grande i a la chica. D’això en saben molt més a Castella que nosaltres. Aquí som més de la botifarra i de fer-nos-ho tot més complex nosaltres sols. És el que comporta ser més diversos i menys uniformes. Ens dividim i fem vots crítics. Ens agrada .

Hauríem  d’estimar-nos més en les nostres diferencies  i tenir més calma.

Els números són els que són. Caldrà que neixin més flors a cada instant. Que ens permetin sobreviure en un magma d’interessos hostil i complex.

No valen fantasies simples. Cal anar endavant.  Sense perdre el pas.

Recull d’estampes:

08.12.15        Rafal Olbinski

 

 

10.12.15     Tornarem a sofrir

 

13.12.15      Olbinski i més

 

 

15.12.15        A qui mira la Marianne?

 

15.12.15   Estampa del debat d’ahir

 

16.12.15   L’antic raspall de Duran

 

16.12.15  Contrast teatral

 

18.12.15                     Dues estampes més abans d’anar a votar

 

19.12.15     Conte de Nadal

 

19.12.15  Mas passant la maroma

 

21.12.15    Dues estampes més tot estriant

 

21.12.15      Previsió de qui manarà

 

22.12.15    Més Olbinski

 

23.12.15    Cims de Montserrat

 

Pacte PSOE-PODEMOS-ERC

 

27.12.15    Recordant a Montserrat Gudiol

 

28.12.15   Continuant esperant

 

 

30.12.15    Problemes i esperances

 

 

31.12.15     Cap d’any

 

01.01.16      Esoterisme

 

02.01.16     Corral o butaca?

 

03.01.16    ( Esgotats arribem ): No a Mas

 

04.01.16    Que farà?

 

06.01.16    Nit de reis

 

07.01.16     Absoltes

 

08.01.16         Somniant

 

09.01.16   Procés nadalenc

 

 

10.01.16       Pas al costat

 

 

11.01.16     Fort tifó

 

13.01.16      Lo vell i lo nou

 

15.01.16      Escacs

 

16.01.16         Nou govern

 

17.1.16      CDC i ERC

 

18.01.16         Orquesta dissonant

 

21.01.16        Pets i ocells

 

21.01.16  Pais de pandereta. Trucada de radioPuigdemont – Rajoy

 

21.01.16        Bateig i truita

 

24.01.16         De dit a dit i Rectificació

 

 

Continuarà..

Visca Catalunya Lliure !!*!!            B)

                                                               oriol23.cat

Planeta

 

 

Ja tenim un nou planeta

descobert per un català

per si la terra peta

poder-nos-hi refugiar

 

Però mentre ella no peti

la pell de brau sí pot petar

el nou planeta cal que admeti

a molts que hauran de guillar

 

Amb la barca de Caront

un Rajoy provisional

s’hi dirigeix tot de front

com al seu destí final

 

Així podrà comprovar

si és cert que un català

un nou món pot trobar

al marge del castellà

 

Espanya ha estat absent

d’aquest nou descobriment

liderat i amb finançament

per onze Estats del continent

 

 

Fotografia de la barca de Caront

(pintada per Luca Giordano el 1682)

arribant al nou planeta

Salut

PLANETA.041

Final viatge Toledo me mata

 

 

DSCN3284

 

Últim recorregut turístic abans de fuguir de la meseta.  L’ordre de les fotografies no és del tot cronològic….Passo de arreglar-ho…mana la màquina.  Varem anar a Toledo. Jo ja hi havia estat i vist la catedral,  la casa del Greco, les mil i una botiga que tenen d’espases, punyal i ganivets …En són els suprems artesans…Poca cosa més…Nosaltres ja anàvem de concloure, comprar imants de nevera de record i el Pau una daga romana que fa por…Diu que la vol afilar….Tota una arma per un Brutus que fa por…

La maquina a volgut començar per les fotos del Alcazar de Toledo. No te res especial doncs el van restaurar tot i ara es un museu de l’ejercito que va resistir a los insurrectos. Es l’evidencia  fefaent de que al 36 els rojos tenien  fusells de balins i poca cosa més.. Tenir que assetjar  allò  és que no podien fotre gaires bombasos com deu mana…Si es un puto edifici…

DSCN3232DSCN3233DSCN3234

La “bandera” que nunca dejó de ondear….Costitucionalitzada faltaria….

 

DSCN3235

Un trosset al costat de l’entrada al museu que deu ser original….

 

DSCN3237

 

Toledo si que respira antiguitat i historia en les seves pedres..

DSCN3239DSCN3240DSCN3241DSCN3242DSCN3243DSCN3245DSCN3248DSCN3251DSCN3253DSCN3254DSCN3257

Les imatges s’han desordenat…

DSCN3258DSCN3259DSCN3261DSCN3266DSCN3267DSCN3211

Ens varem flipar una estona imaginant el gai que vivia en aquell balcó en un entorn on es veu la bandera del Alcazar , una creu en lo més alt del seu edifici en mig d’una plaça d’un lloc petit.

Toledo respira la pau de ciutat petita. Tots amb els que varem interactuar van ser amables i respectuosos malgrat veurens putos guiris. Et contestaven que per anar on fos no calia cotxe i es veien ciutadans nobles d’aquell indret.  Toledo va estar capital del Imperi espanyol. Però  en el nostre flipe ells  semblaven parlar com a  habitants humils i nobles al mateix temps. Com a cap altre lloc dels que em trepitjat.

I el flipe  total era amb el gai que segur que vivia integrat en aquella comunitat malgrat la imatge o encuadre que estaven veient dos putos guiris.

Toledo és bonic.

DSCN3212DSCN3271DSCN3213DSCN3214DSCN3273DSCN3274DSCN3216DSCN3275DSCN3217DSCN3276DSCN3218DSCN3277DSCN3278DSCN3221DSCN3222DSCN3281DSCN3223DSCN3225DSCN3226DSCN3229DSCN3231

DSCN3251

 

 

Madrid me mata (3) Riure

Ja podeu riure dels d’aquí

que ben galdosos aneu allà

donant voltes de molí

per un govern desencallar

 

La pirueta convergent

per tapar el to pudent

també imitareu urgent

usant un fort detergent

 

Amb ell, Rajoy es dissoldrà

com Mas ho feu aquí

fent veure que tot canviarà

per les prebendes mantenir

 

Ulls grossos el pesoe farà

i de Catalunya ni parlar!

La troca s’embolicarà

més temps per a xisclar!

 

Fa riure tant d’enrenou

per amagar el cap dins l’ou

espantats pel fet nou

que Catalunya digui prou!

 

Fotografia de les actuals

negociacions

Salut

RIURE.040

 

Madrid me mata (2)

DSCN2969

Aquesta matinada he penjat un post anomenat Madrid me mata. Després he anat a dormir i aquest matí , amb força son, he continuat amb el meu programa turístic per Madrid amb el meu fill .

La meva  sorpresa ha estat en tornar al hotel. He vist que el meu post i la foto de l’estelada davant del tribunal constitucional havia rebut forçes “m’agrada”.

A mi si que m’agrada . M’he emocionat molt gratament i avui intentaré posar-la com a foto de portada d’aquest nou post.

L’historia de la foto ja la vaig explicar aquesta matinada. Avui em anat, sense estelada , al Valle de los Caidos i a El Escorial. Toledo quedava massa lluny i  hi havia molta son.

DSCN3192

DSCN3184

DSCN3195

Dins de la bàsilica no deixen fer fotos i dins de l’Escorial tampoc. Ho sigui que avui el reportatge gràfic és bastant breu.

Si que vull explicar, però,  que jo ja hi havia estat davant de la tomba del Franco. Fa molts anys d’això… En aquell moment la tomba estava rodejada per aquells cordons de vellut vermell que també hi havien al cinemes.  Ho recordo molt bé perquè jo era molt jove i com a acte de revelia ficaba el peu i trepitjava una mica la tomba. També recordo com un senyor del meu costat em mirava amb cara molt desaprovatoria.

Ara tant a la tomba de Jose Antonio com a la del Puto Paco només hi tenen un ram de clavells. Avorrits com estavem tant el meu fill com jo ( la veritat no hi ha gaire a veure) anavem amunt i avall . El meu fill s’entretenia apagant espelmes quan cap vigilant el veia. Jo, i el  nen que hi ha dins meu, satisfeia  un desig reprimit del passat . Caminava donant voltes com qui està per la Rambla trepitjant pel vell mig tant la tomba de l’un com,   amb més frenesí,  la del altre. Ho he fet forçes vegades i tan sols m’hagués faltat trepitajar els rams de flors.

El final estava cantat.  El “segurata” s’ha dirigit a mi i m’ha dit. ” Caballero, procuere no pisar las tumbas”. Ja ho havia fet forces vegades i abans que el meu fill en fes una de més grossa amb les espelmes, em marxat cap el Escorial.

 

DSCN3202

 

DSCN3203

 

DSCN3205

 

DSCN3204

 

DSCN3208

 

 

DSCN3210

Per a mi L’Escorial era un lloc on hi ha enterrats molts borbons i on es va casar la filla del Aznar i poca cosa més.  Però avui, al costat del meu fill, he aprés moltes coses dels Austries i  dels Borbons. També he pogut imaginar com era el món per aquella gent fa uns bons anys enrera. A més, veure que el teu fill ja sap més coses que tu en alguns camps és una sensació molt plaent.

Si no hagués estat per ell, jo hauria acabat pensant no gaire res més del que ja vaig pensar la primera vegada que vaig fer la visita que avui he repetit.

La proximitat del Valle de los Caidos al Escorial em va fer pensar,  ja anys enrera,  que no era una casualitat.  El Paquito no podia estar en una tomba al costat de la de tots els reis, infants i tal que conté l’Escorial.  I així com els reis  estan tots en  una cambra enfonsada  on s’accedeix  per una escala decorada profusament amb marbres i coure,  el gran garrulo por la gràcia de dios va voler tenir el seu espai encara més espectacular.  Es va fer  construir una bàsilica immensa escarbada en roca viva  amb  la sang i suor dels vençuts .

Presidida, en el seu exterior, per una gran creu que no deixa d’evocar un gran falus dels sants collons d’aquell puto dictador.

DSCN3196

Acabada la disertació de l’excursió d’avui, vull tornar al principi.

Avui el meu nen interior ha estat molt feliç  quan a vist que la seva “bretolada” davant del constitucional havia estat tant ven acollida en el Facebook.

Moltes gràcies a tothom. Mola un mazo quan estàs penjant algo davant de l’ordinador veure després    que ho mira altre gent a més del que es reflexa a la pantalla.

A vegades emocionar-se i ser feliç és molt fàcil.

Visca Catalunya Lliure  !!*!!

Madrid me mata…

DSCN2962

 

 

 

 

Madrid me mata

DSCN2881

Havia  deixat el viatge per les espanyes a Donostia amb el meu fill banyant-se per primer cop en aigües del cantabric.  La següent etapa després de Vitoria ja era la capital del regne on tenim previst passar-hi sis dies.

Jo vaig fer la mili ( sóc un puto pureta) a Madrid.  Però es diferent anar-hi amb el teu fill i anant a visitar uns quants del hipertópics de la Villa i Corte.

Per els  típics problemes de batería i coses per l’estil comença la col.lecció de posteletes tòpiques de Madrid quan varem visitar el congrés dels diputats.  Per comoditat meva mostro  la selecció de fotos en l’ordre cronòlogic en que les varem anar fent.

DSCN2887DSCN2889DSCN2890DSCN2892DSCN2893DSCN2894DSCN2895DSCN2905DSCN2906

Aquestes dues últimes fotos són les més típiques de telenotícies.  Aquí sempre es veuen  entrant o sortin diputats. També és el lloc on es van pendre imatges del Tejero fumant en la “llarga” jornada del  23-f.

 

Plaça del Sol.  La primera imatge no necesita comentaris…o en provocaria molts …

DSCN2908DSCN2909DSCN2910

Callao-Gran via

DSCN2911

Plaça Mayor

DSCN2913DSCN2914DSCN2917DSCN2918

Ara ja fa uns anys,  l’ Enric  Juliana de la Vanguardia ,  de tant en tant,   feia uns articles on  per vaticinar coses del moment polític madrileny mantenía una conversa amb un toro, el Segador.

D’aquells articles sempre em van  quedar les ganes de visitar-lo i provar una taseta de gazpatxo “aderezado con comino”.   Ganes satisfetes a la barra tot xerrant amb els cambrers molt “saborios “.   Després bocata de calamares , pescaito frito i tal a la terraça a preu de rambla.  Descansant d’un calor sofocant.

DSCN2919DSCN2920DSCN2922DSCN2923

Següent cromo per la col.lecció.  Calle Genova.

DSCN2929DSCN2931DSCN2934DSCN2937DSCN2938DSCN2940DSCN2947

El Pau volia fer-se un selfie degudament ataviat….

DSCN2949

Plaça Colón amb l’immensa bandera plantada en temps d’Aznar.

DSCN2950

 

 

Una altre cromo estrella per la col·lecció

DSCN2955

 

 

DSCN2959DSCN2960DSCN2961DSCN2962

Aquí el que havia de donar la nota era jo.

DSCN2963

El policía que ja es veu sortint per radera meu va ser força amable. Jo mateix em vaig contestar que mentre ell no sortís a les fotos no hi havia cap problema .   Ell, somrient, ens va preguntar si anavem a un partit de futbol. Per a ell aquell tros de roba podía ser la bandera del Betis. No  la va identificar com a res “separatista”.

DSCN2971DSCN2972DSCN2973

El tribunal està ubicat en una zona de col legis majors i d’edificis d’ una universitat catòlica.

DSCN2975DSCN2976DSCN2981DSCN2983DSCN2984DSCN2986

En rampas claxon….  no ho haviem vist mai.

DSCN2988DSCN2989

 

Anant cap el cotxe es tornava a veure el tribunal constitucional.

DSCN2992

Llavors, mentre jo encara estaba ratllant-me amb creus  i missatges evangèlics,   van apareixer un secreta i un poli d’uniforme. Em van demanar que m’identifiqués. La conversa va ser força divertida.  Casi que ens anaven a aplicar la llei antiterrorista. Ens volien bacilar i espantar però casi ens feien riure.   Mentre jo els parlava de que si la constitució ampara les llibertats de tots els ciutadans i tal i tal ( el discurs de que Catalunya té molts més anys que el constitucional no em va semblar el més pertinent) al meu fill no se li va acudir res millor que dir-me que ho deixés estar,  que si no veia que eran uns fatxes. Llavors el que em deia que estaban haciendo su trabajo es  va possar a  qüestionar la  manera com estava educant al meu fill com perquè l’hagués  titllat  de fatxa .  De la llei antiterrorista varem passar a parlar de si un agent ha de jutjar l’educació d’un pare envers el seu fill en un estat de dret..

Tot va ser genial. Van acabar en to paternalista preguntan-li al Pau sobre que li estaba semblant Madrid.. Divertit , i  d’aquelles converses per a recordar  si en un moment de feblesa un pensa en federalismes , camins del mig o posicions conciliadores. Nosaltres potser èrem uns putos catalufos provocadors…però ells uns mestres en fer sempre nous independentistes.

 

Plaça Espanya amb el cervantes i l’edifici que la Carmena dificulta que uns xinos converteixin en un megahotel.

DSCN2997DSCN2998DSCN3002DSCN3003

 

Cromo del senat

DSCN3008DSCN3009DSCN3010

 

I tocant a la paret del senat , mira tu que xulo…
DSCN3013DSCN3014DSCN3015

 

Palacio real

DSCN3017DSCN3023DSCN3024DSCN3026DSCN3029DSCN3028DSCN3030

DSCN3032DSCN3033

Es veu molta policia nacional, municipal i gurdia civil. Suposo que és normal, és de lo poc que es pot fer per donar sensació de seguretat davant el pànic al terrorisme…

DSCN3035DSCN3036DSCN3038DSCN3039

 

DSCN3041

Al pavo li havien robat…però l’anglès dels agents no ajudava gaire.

DSCN3043DSCN3044

 

DSCN3053

 

Visita a la catedral de la Almudena

DSCN3055

 

DSCN3056DSCN3059DSCN3060DSCN3063DSCN3064DSCN3069DSCN3071
DSCN3073DSCN3072DSCN3074DSCN3075DSCN3087DSCN3089

Genial !!  Com una maquina expendedora de tabac però de medallons religiosos.

 

 

DSCN3096DSCN3097DSCN3098DSCN3101

 

DSCN3103

 

DSCN3105DSCN3106

Davant del la plaza d’Oriente.  On Franco parlava del contubernio judeomasónico i tal i tal.

 

DSCN3108

 

 

Calle Ferraz

Es fa fosc…

 

DSCN3130DSCN3132

 

Sorpresa d’ultima hora.. El Templo de Debod.

Es lo que tiene ser capital . No sé qui li va regalar a no sé qui altre.

DSCN3141DSCN3147

Rotllo egipci.

 

 

 

 

DSCN3148DSCN3149DSCN3150DSCN3153DSCN3158DSCN3163

 

 

Fi del reportatge.  Demà toca Escorial , potser Toledo i Valle de los Caídos.

Per començar l’estelada es quedarà a l’hotel. Allà igual ens passa com als USA amb els negres…vas a treure la cartera per ensenyar el DNI i ja et venen amb  l’escusa de que pensaven que era una arma i ens pelen.

Es tard i jo fa estona que hauria d’estar dormint.