Me estoy quitando, me estoy quitando,  solo me meto de vez en cuando, de vez en cuando.

Aquesta nit no he dormit gaire bé. Potser ahir  vaig beure massa cafè.  Donava voltes al llit, em regirava saturat de rumiaments entre el son i la vigilia.  

 Entre llançols em qüestionava sobre el comú dels internautes, de la muntanya de  desconeguts. 

Part de la “majoria silenciosa” que com a molt ens expressem en un  blog, al facebook, o penjant fotos al instagram.   Gent anònima a la que difícilment ens retuiten , ens llegeixen  o ens citen . Gent a la que com a molt ens regalen un “m’agrada” i tira que te vas. Ents borrosos que  emetem paraules o imatges que es van perdent en la immensitat silenciosa del interespai digital. Rebuts tansols  per el  cercles més íntims  i per uns quants anònims més. 

Quan t’hi submergeixes, però, hi ha  moments que et sembla tocar altres humans, altres persones no tan etèries  malgrat que puguin  ser molt lluny de tu. Pots expressar i et poden expressar idees i emocions seguint essent absoluts desconeguts els uns dels altres. 

En la qüestió  política però, els escrits i les opinions tenen unes peculiaritats molt característiques. Sovint son  una visió molt maniquea i bipolar de les coses. Tot pot acabar essent  blanc o negre. O si o no. Patriota o traïdor. Progre o fatxa.

Podríem   convenir  que la simplificació és una de les maneres d’ apropar-se a una realitat complexa. Però tan sols és una cara del diamant de la realitat que en té moltes més. Altres aproximacions, anàlisis o visions.

Té la seva lògica que si un ha de ha fer un munt de coses durant la jornada i no hi pot dedicar massa temps a d’altres. Acaba simplificant  i oblidant segons quins matisos.

Però això també pot comportar biaixos molt grossos en la  percepció del món.  

Ahir al vespre regirava una mica per les xarxes com anava de  salut  el nostre hàmster.   

El nostre procés ….

 

D’ anar llegint i veient coses,  em va semblar que s’apoderava de mi  un ànim de ressaca.

Era  un estat ressacós , d’esgotament, de decepció. Com una barreja de la festa de cap d’any centrifugada en un lànguid estirar cada petit pas del puto procés. 

M’impregnava una sensació semblant a acabar de perdre  una final de la Champions.  I amb injusticia arbitral. 

I era aquest sentiment el que m’ha fet donar tantes voltes entre els llençols.

Casi tots els comentaris , argumentacions i imatges que veig per la xarxa es poden categoritzar en un context futbolero. Típic rotllo on les passions importen molt més que les raons.

Fans d’una banda contra fans d’una altre. Travetes, insults, xuts, cops de peu i gols. On el important es guanyar el partit,  no la manera ni els detalls. 

I que poden servir per múltiples ocasions i situacions. 

Ara mateix el Barça pot ser els de Junts pel Si amb el sofert Mas martiritzat a la gespa després d’una entrada brutal. I que a sortit per substituir-lo una jove promesa del planter vingut de   Girona  . 

Ara la Gabriel pot ser  el Pepe de torn. El diable personificat del Reial Madrid. 

O a la inversa,  si ets de l’afició Gabrielista, pots estar brindant per un gol dels purs revolucionaris a la  burgesia catalana post-pujolista tapadora de tanta corrupció. 

Hooligans d’una o altre banda en múltiples fronts.

La realitat política condensada en rivalitats o jugades d’un Barça-Madrid. 

Si els que jugen són el “problema” català   i el govern central,  els xiulets i la barrila  encara apaguen  més la raó.  A més, en aquest cas, els fanàtics d’allà  poden pressionar a l àrbitre argüint   el reglament, la santa constitució.  Es guanya simplificant, per força bruta i institucional, casi no cal adduir-hi  raons ni fer correr la pilota. 

Xup xup de matats a la xarxa  tendint sempre al maniqueisme pur i dur,   dicotòmic, groller i  previsible. 

Tan sols cal dir quelcom una mica ocurrent o penjar una imatge prou divertida  per obtenir un “m’agrada”.

Fet depressa i corrent  mentre el que  mira o llegeix es troba sentat en un vagó  del metro o davant de l’ esmorzar. 

Els curritos no tenim gaire estona per a pensar i meditar de segons quines coses.

Més aviat tan sols tenim temps de consumir el gorgoteig d’una radio, les imatges d’un televisor a la nit,   de consumir un diari junt amb un cafè amb llet o engaxat a totes hores al mòbil. 

És en aquests mitjans  on hi ha els professionals del tema.  Els Guardiola , Mourinho o el Del Bosque que et poden convencer, raonant per tu,  de quelcom que potser ni has  tingut temps ni de assabentar-te.

Com en volies tenir, d’opinió?

Et faciliten el consum del tema que sigui ja pensat i mastegat . Inclús ho agraeixes.   Més si el que ho fa ja és algú a qui prèviament   li has atorgat  confiança.  Algú que ja saps  que és un clar  fan o amic del teu  equip de futbol. I així, entre mastegada i mastegada del bocata d’esmorzar,  pots mastegar també idees que després  conformaran la teva posterior opinió. 

Son els veritables directors espitiruals de tota aquesta moguda. Al final quasi sants. Sant Josep Cuni i Santa Maria Rahola.  L’arcanguel Juliana o l’humor  “Polònic”  . 

Els meus pastors més valorats son Sant Basté i la seva tropa. O quan puc llegir és la Santa Vanguardia i el diari Ara. Santa Tv3 quan descanso a casa . 

Així doncs, la meva formació d’opinió beu principalment de les fonts religioses del grup Godó i de las de la  Corporació. Casi en sóc un ortodox.

I en les seves tertúlies i opinions  visc i consumeixo el  futbol polític, religió i opi del poble. Conduit convenientment pels  ben assabentats personatges . Gent que té  temps per gaudir de la realitat , de digerir-la. Per després permetre’m  a mi  deglutir petits trossets d’interpretació de la realitat. 

Quan menjo pro-indepe, mastego  Raholajuntspercat , Graupera,  o algun altre.

Que em bé de gust  un rotllo més moderat, a mi m’encanta el Antoni Puigverd,  però si no, sempre en hi ha algun altre de prou gustós.  

I si no  també pots escoltar pastors més ambigus. Personatges que intenten no fer olor  cap a cap banda.

Però jo prefereixo   saber d’antuvi quan dolços o salats son. 

Amb un Sala Martin saps que no et colarà idees marxistes de sota mà. Ja saps d’entrada quin gust tindrà.

Aquest últim personatge em ve molt bé per concloure. Mengem sempre segons les lleis del mercat, en aquest cas, dels nostres opinadors.  

De gent que viu còmodament asseguda en el sofà del flux incansable de la informació. Professionals que ens interpreten d’una o altre manera la realitat . 

Personatges del coneixement de la actualitat a qui donem la reputació necessària perquè ens ajudin a formar la nostre opinió embastada en les seves raons. Conferint-los-hi en els nostres aprenentatges del món un  enorme poder.

Més tard, ja a hores  de matinada  o en petits ratets robats al quefers quotidians,   regurgitarem alguna cosa per la xarxa. 

No disposem de gaire estona per pensar ni  temps per a reflexionar  amb calma  i construir elaborats arguments. Prou ja fem si reverberem petits xuts a aquesta pilota político-futbolera de realitat empetitida, resumida i casi infantil que traslladem per internet. Quatre xuts,  embastats també, en quatre emocions que ens agiten  i ens conformen. 

I tan sols quatre  perquè estem cansats o em de fer una altre cosa.

Que si el Messi és o ha fet això. Que si el Benzemà a dit lo altre.

El hàmster ja és mort  infartat de donar infinites voltes al procés. 

Però continuem amb que que si aquest és en Judes o l’altre el Sant Cristo Gros.

D’un temps ençà, em fascino amb  allò que abans he anomenat l’enorme poder que els hi conferim. 

El poder que els hi atorgo per triar una part o una altre de la actualitat política de la que ells són transmissors.  El poder de fer-me fixar en una cosa i no en una altre de la immensa cataracta d’informació que hi ha. 

Escoltar  directament a un subjecte polític és sempre molt interessant. Com a  font genuïna que és de la majoria dels inputs de la actualitat política. 

Però amb el temps aprens a escoltar-los com a venedors d’elixirs miraculosos i prestidigitadors de la paraula. Quelcom semblant a experts en col·locar-te el que darrerament  anomenen com a el seu relat, el seu encuadre, el seu elefant en que no has de pensar i en que inevitablement penses si ho han fet bé. 

Els seus discursos saps que han d’estar mediatitzats per la posició des de la que es pronuncien i del públic a qui va adreçats.  A vegades completament buits i falsos. Si son precisament el políticament correctes.

En canvi, ingenu de mi, no prenc tantes precaucions quan escolto o llegeixo als  sants de la meva devoció.

A ells els  confio  gran part de la meva capacitat d’anàlisi i reflexió.  Incapaç de poder destriar entre els milers d’inputs que circulen, els deixo que ells destriïn per a mi. Em facin l’ “encuadre”.

Jo casi que tan sols selecciono a quins d’aquest “filtres” d’informació els hi confereixo bona reputació. 

Després, a més de continuar bombardejat per tot el demés, a aquests triats els dono l’autoritat per barrejar-se amb les meves idees i el meu entramat de coneixements. 

I així  vaig fent mentre condueixo, curro o descanso. Quan bonament puc i com puc. 

Però també vaig percebent,  gairebé intuint, que el que jo penso, voto o em sorprèn d’aquesta realitat ja no és el que jo he pensat, analitzat i reflexionat.  Sinó el que a  petits bocins i poc a poc els meus estimats apostols han determinat per a mi.

Tampoc els puc fer a ells culpables de la meva estupidesa i de la meva realitat com a puto obrer.

Però cada vegada em sento més estranyament incomodo  quan em sento un vedell més del ramat indignat i cridant contra el triador Laudrup de turno. Exclamant justícia  per el que li han fet al Messi  mentre es rebolca per la gespa. O compartint el veredicte del que proclami el entrenador del meu bandol. 

Passen els anys i mirant enrrere  sembla que es tracti de donar  infinites voltes al mateix sense avançar gaire en res. Canvien matisos i persones però les ilusions pasades s’han convertint en decepcionants pobres resultats.

La realitat és complexa i em sento entavanat per a mi mateix i els meus opinadors del oracle. Cada vegada més veig que em moc per les emocions del elefant que  em venen i que importa poc els raonaments propis que pugués arribar a fer. Tansols racionalitzo les que emocions que m’han acabat generant dins meu i em crec que tinc opinió propia. 

Però darrerament ,  quan vaig  prement les tecles d`aquesta meva addicció blogera, em retorna i em ressona la cançoneta  d’abans.  

Me estoy quitando, me estoy quitando,  solo me meto de vez en cuando,  de vez en cuando.

Oriol23.cat     B )