Es quan dormo que hi veig clar, foll d’una dolça metzina

 

Me estoy quitando, me estoy quitando,  a partir d’ara,  solo me meteré de vez en cuando, de vez en cuando.

Aquesta nit no he dormit gaire bé. Potser ahir  vaig beure massa cafè.  Donava voltes al llit, em regirava saturat de rumiaments entre el son i la vigilia.  


Barruntava  i em qüestionava sobre el comú dels internautes, dels que no som res. 

Part de la “majoria silenciosa” que com a molt ens expressem en un cutre blog, al facebook, o en alguna  altre xarxa social.   Gent anònima a la que difícilment ens retuiten , ens llegeixen  o ens citen . Gent a la que com a molt ens regalen un “m’agrada” i poca cosa més. Ents borrosos que  emetem paraules o imatges que es van perdent en la immensitat silenciosa del interespai digital. Rebuts  tan sols per el  cercles més íntims  i per uns quants anònims més. 


Quan t’hi submergeixes, però, hi ha  uns moments en que et sembla tocar altres humans, altres persones no tant etèries  malgrat  puguin  ser molt lluny de tu. Pots expressar i et poden expressar idees i emocions seguint essent absoluts desconeguts els uns dels altres. 

FAROL.038

En la qüestió  de tipus més polític però, els escrits i les opinions tenen unes peculiaritats molt característiques. Sovint son  una visió molt maniquea de les coses. Tot pot acabar essent  blanc o negre. O si o no. O patriota o traïdor. O progre o fatxa.



Podríem   convenir  que la simplificació és una de les maneres d’ apropar-se a una realitat complexa. Però tan sols és una cara del diamant de la realitat que en té moltes d’altres. Moltes més aproximacions, anàlisis o visions.

Però té la seva lògica quan  un de ha fer un munt de coses durant la jornada i no hi pot dedicar massa temps a d’altres. Acaba simplificant  i oblidant segons quins matisos.

ENCALLAT.001Però això també pot comportar biaixos molt grossos en la  percepció del món.  


Ahir al vespre regirava una mica per les xarxes com anava de  salut  el nostre hàmster.  

El nostre procés ….


D’ anar llegint i veient coses,  em va semblar que s’apoderava de mi  un ànim de ressaca.


CARCAMAL.034


Era  un estat ressacós de destil·lat, d’esgotament, de decepció. Com una barreja de la festa de cap d’any centrifugada en aquest lànguid estirar cada petit pas del ja… puto procés. 



M’impregnava una sensació semblant a acabar de perdre  una final de la Champions i per culpa de les males arts del àrbitre. 

I era aquest sentiment el que m’ha fet donar tantes voltes entre els llençols.


Molts dels comentaris , argumentacions i imatges que havia vist per la xarxa es podien categoritzar en un context futbolero. Típic rotllo on les passions importen molt més que les raons.

Fans d’una banda contra fans d’una altre. Travetes, insults, xuts, cops de peu i gols. On el important es guanyar el partit,  no la manera ni els detalls. 


TRENCADÍS.022-2

I que poden servir per múltiples ocasions i situacions. 


Ara mateix el Barça pot ser els de Junts pel Si amb el sofert Mas martiritzat a la gespa després d’una entrada brutal i que a sortit per substituir-lo una jove promesa del planter vingut de   Girona  . 


Ara la Gabriel pot ser  el Pepe de torn. El diable personificat del Reial Madrid. 


O a la inversa,  si ets de l’afició Gabrielista, pots estar brindant per un gol dels purs revolucionaris a la  burgesia catalana post-pujolista tapadora de tanta corrupció. 


Hooligans d’una o altre banda en múltiples fronts.

La realitat política condensada en rivalitats o jugades d’un Barça-Madrid. 


En un altre exemple, si juga el “problema” català   i el govern central,  els xiulets i la barrila  encara apaguen  més la raó.  A més, en aquest cas, els fanàtics d’allà  poden pressionar a l àrbitre argüint   el reglament, la santa constitució. Aquest  equip contrari és expert en la simplificació. Es guanya per força bruta i institucional, casi no cal adduir-hi  raons ni fer correr la pilota. 

Però deixo aquest particular per que ja es veu prou de quin cantó en sóc hooligan. 


D’altre banda, en la simplificació dels temes també s’acaba fent tot tipus de personalitzacions i caricaturitzacions .

Vanagloriant Messi,  sigui Mas, Pujol d’abans, Santi Vidal , Puigdemont , Carandell o qualsevol altre. 

Odiant Ronaldo, sigui aquesta la  Gabriel , el Pujol d’ara, el Rajoy, el Jorge Fernandez Diaz o el senyor Putin.


Aquest  xup xup de matats a la xarxa acaba tendint sempre al maniqueisme pur i dur,   dicotòmic, groller i  previsible. 

ec83109b4b7c57b76b26840f28e5124f

I tan sols cal dir quelcom una mica ocurrent o penjar una imatge prou divertida perquè s’ atorgui la quasi  única interacció possible; un “m’agrada”.

Fet depressa i corrent  mentre el que  mira o llegeix es troba sentat en un vagó  del metro o davant de l’ esmorzar. 

Un  currito no te gaire estona per a pensar i meditar de segons quines coses.

Més aviat tan sols té temps de consumir el gorgoteig d’una radio, les imatges d’un televisor a la nit,  o de consumir un diari junt amb un cafè amb llet. 


És en aquests mitjans  on són els professionals del tema.  Els Guardiola , Mourinho o el Del Bosque que et poden convencer, raonant per tu,  de quelcom que potser ni has  tingut temps ni de assabentar-te.

Com en volies tenir, d’opinió?

Et faciliten el consum del tema que sigui ja pensat i mastegat . Inclús ho agraeixes.   Més si el que ho fa ja és algú a qui prèviament   li has atorgat  confiança.  Algú que ja saps  que és un clar  fan o amic del teu  equip de futbol. I així, entre mastegada i mastegada del bocata d’esmorzar,  pots mastegar també idees que després  conformaran la teva posterior opinió. 

Son els veritables kies de tota aquesta moguda. Al final quasi sants. Sant Josep Cuni i Santa Maria Rahola.  L’arcanguel Juliana o l’humor  “Polònic”  . 

Tots els Pastorets siguin del grup Godó o de qualsevol altre . En  mengem i combreguem d’un o d’altre pastis.

Jo , particularment ,  en tinc alguns a qui aprecïo molt . M’acompanyen en moltes hores del meu monòton quefer  obrer. 

Els meus kies més valorats son Sant Basté i la seva tropa. O quan puc llegir és la Santa Vanguardia,  on en puc retrobar a uns quants. I santa Tv3 quan descanso a casa . 


En aquest sentit  la meva formació d’opinió beu de les fonts religioses del grup Godó i de las de la  Corporació. Casi en sóc un ortodox.

I en les seves tertúlies i opinions  visc i consumeixo el  futbol polític,  religió i opi del poble. Conduit convenientment pels kies ben assabentats . Gent que té  temps per gaudir de la realitat , de digerir-la. Per després permetre’m  a mi  deglutir petits trossets d’interpretació de la realitat. 

cc08c-trata_seres_humanos_ugt
Quan vaig de rotllo pro-indepe, mastego de Rahola , Graupera,  o algun altre.

Que em bé de gust  un rotllo més moderat, a mi m’encanta el Puigverd,  però si no, sempre en hi ha algun altre prou gustós.  

I si no  també pots escoltar kies més ambigus. Personatges que intenten no fer olor  cap a cap banda.

Però jo prefereixo   saber d’antuvi quan dolços o salats son. 

Amb un Sala Martin saps que no et colarà idees marxistes de sota mà. Ja saps d’entrada quin gust tindrà.

Aquest últim personatge em ve molt bé per concloure. Mengem sempre segons les lleis del mercat, en aquest cas, dels kies opinadors.  

De gent que viu còmodament asseguda en el sofà del flux incansable de la informació. Professionals que ens interpreten d’una o altre manera la realitat . 

Kies del coneixement de la actualitat a qui donem la reputació necessària perquè ens ajudin a formar la nostre opinió embastada en les seves raons. Conferint-los-hi en els nostres aprenentatges del món un  enorme poder.

ALQUÍMIA.032
Més tard, ja a hores  de matinada  o en petits ratets robats al quefers quotidians,   regurgitarem alguna cosa per la xarxa. 

Els putos obrers , o curritos del que sigui, no disposem de gaire estona per pensar. Temps per a reflexionar  amb calma  i construir elaborats arguments. Prou ja fem si reverberem petits xuts a aquesta pilota político-futbolera de realitat empetitida, resumida i casi infantil que traslladem per internet. Quatre xuts,  embastats també, en quatre emocions que ens agiten  i ens conformen. 

I tan sols quatre  perquè estem cansats o em de fer una altre cosa.

Que si el Messi és o ha fet això. Que si el Benzemà a dit lo altre.

PLOVENT.027Que si ara el hàmster ja és mort  infartat de donar infinites voltes al procés. 

Que si aquesta és en Judes o l’altre el Sant Cristo Gros.

D’un temps ençà, em fascino amb  allò que abans he anomenat l’enorme poder que els hi conferim. 

El poder que els hi atorgo per triar una part o una altre de la actualitat política de la que ells són transmissors.  El poder de fer-me fixar en una cosa i no en una altre de la immensa cataracta d’informació que hi ha. 


Quan escolto  directament a un subjecte polític és sempre molt interessant. Com a  font genuïna que és de la majoria dels inputs de la actualitat política. 

Però amb el temps ja he aprés a escoltar-los com a venedors d’elixirs miraculosos i prestidigitadors de la paraula. Quelcom semblant a experts en col·locar-te el que darrerament  sento anomenar com a el seu relat, el seu encuadre, el seu elefant en que no has de pensar i en que inevitablement penses si ho han fet bé. 

Els seus discursos saps que han d’estar mediatitzats per la posició des de la que es pronuncien i del públic a qui va adreçats.  A vegades completament buits i falsos. Si son”precisament” el políticament correcte.

NAUFRAGI.001
En canvi, ingenu de mi, no prenc tantes precaucions quan escolto o llegeixo als kies sants de la meva devoció.

A ells els  confio  gran part de la meva capacitat d’anàlisi i reflexió.  Incapaç de poder destriar entre els milers d’inputs que circulen, els deixo que ells destriïn per a mi. Em facin l'”encuadre”.

Jo casi que tan sols selecciono a quins d’aquest “filtres” d’informació els hi confereixo bona reputació. 

Després, a més de continuar bombardejat per tot el demés, a aquests triats els dono l’autoritat “conscient”per “barrejar-se” amb les meves idees i el meu entramat de coneixements. 

I així  vaig fent mentre condueixo, curro o descanso. Quan bonament puc i com puc. 

Sempre puc acabar sentint allò de que quan més conec més gran es fa el meu desconeixement. Això és obi. 


Però també vaig percebent,  gairebé intuint, que el que jo penso, voto o em sorprèn d’aquesta realitat ja no sé fins a quin punt és el que jo he pensat, analitzat i reflexionat.  O el que ha petits bocins ,i poc a poc, els meus estimats kies han determinat per a mi.

També sé  que tampoc els puc fer a ells culpables de la meva estupidesa i de la meva realitat com a puto obrer.

Però cada vegada em sento més estranyament incomodo  quan em sento un vedell més del ramat indignat i cridant contra la ara triadora Laudrup. Exclamant justícia tots a una per el que li han fet al Messi,  mentre es rebolca per la gespa. O compartint el veredicte del que proclama el meu Luis Enrique preferit.  

A  vegades em sembla que em faig una mica de lio quan faig aquests  pensaments sobre el que penso.

 No ho sé.

Però darrerament ,  quan vaig  prement les tecles d`aquesta malsana addicció blogera, em retorna i em ressona una  cançoneta. La cançoneta  d’abans.  

RONDALLA.001

Me estoy quitando, me estoy quitando,  solo me meto de vez en cuando,  de vez en cuando.

Oriol23.cat     B )

2 pensamientos en “Es quan dormo que hi veig clar, foll d’una dolça metzina

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s