La vida secreta de la Júlia

Van passar molts anys en els que jo no havia tingut cap noticia de la Júlia. Un correu d’un parent comú  em va anunciar el seu ingrés en un centre d’ancians . Aquells llocs grisos i tenebrosos on la gent gran , amb pocs recursos , comparteix l’espai amb fantasmes ombrívols com l’Alzheimer, la demència senil o qualsevol altre malaltia neurodegenerativa.  O simplement comparteixen , en soledat, el trist i inexorable decliu d’una vida propera a exhaurir-se.

En veure-la, em va semblar com si el seu cos s’hagués  encongit.  Estava molt prima i envellida. Els seu braços ossuts tenien la pell pàl·lida ; translúcida de  venes, arteries,  i  d’ algun blau propi del “trasteig”  hospitalari.

El  pas del  temps ja devia fer estona que  havia   esborrat aquell somriure maliciós  que tant popular l’ havien fet entre els xicots  del barri. Milers de campanades del rellotge de la plaça separaven aquell entusiasme, aquella gresca excitant ,  del temps  que ara transcorria  per entre els llençols,  en la penombra,  que abrigaven a  la Júlia .

nenea volant

Les dues ocasions  en que la vaig intentar visitar estava com mig adormida i absent . Els pocs parents que encara tenien cura d’ella em va aconsellar no intentar-ho més. Sempre estava molt cansada i com en un altre món .No es  podia mantenir una conversa raonablement intel·ligible amb ella.

Va ser en les converses amb ells , i regirant a l’ habitació de  casa seva entre cartes i altres objectes personals,  que   vaig anar sabent moltes més coses de la seva vida .

Es veu que, quan encara no vivia sola , ja va començar a tenir comportaments una mica estranys.

D’amagat de la resta d’habitants de la casa , va començar a practicar com rutines secretes i,  paulatinament, va anar adquirint nous costums.

Quan ningú no la podia veure, entrava al racó de planxar i  agafava la safata de cimbre on hi havia tota la roba plegada.  La portava a la cambra del costat i l’ escampava  per sobre  del llit . Després, en feia una nova muntanya de roba per plegar i ho tornava a deixar,  discreta i sigil·losament, a la cambra de planxar.

Una estona més tard, com la cosa més natural del món, tornava a la habitació de la bogada. Amb cara d’àngel just després de besar a Deu començava a plegar , amb precisió i meticulositat , tanta roba com podia.

Primer feia les peces més petites. Continuava  plegant camises,   samarretes i altres peces de vestir.  Solia acabar la seva  extasiant rutina,  doblegant curosament tovalloles , estovalles i,  per últim, els llençols.

Amb el degoteig del temps,  les seves manies es van anar sofisticant.  Per obtenir un  plaer més gran, va començar a necessitar sentir el runruneig de la rentadora en marxa mentre  plegava i doblegava  amorosament la roba. Sentia en aquell soroll  la garantia d’un plaer infinit,  sabent que aviat hi hauria més roba per executar de nou el seu plaent i preciós procés.

A mida que vaig anar sabent aquestes coses,  la meva curiositat es va fer famolenca. Vaig començar a indagar i a parlar amb més gent. Talment com si jo fos un detectiu intentant esbrinar el mòbil d’un crim.  Fruit de la meva fam de saber vaig descobrir , parlant amb les veïnes, alguna cosa més .

Va resultar   que la seva gran amistat amb la Mariona del mercat, la seva  veïna  preferida, mai havia estat del tot  sincera.   La Júlia, degut a les males relacions que sempre havia mantingut  amb el propietari de la seva finca,  el senyor Palau, mai havia pogut accedir al terrat de dalt . Es veia obligada a estendre la roba en uns filferros que tenia en una ombrívola terrasseta interior del costat de la cuina.   La Mariona Recasens, en canvi, tenia per costum estendre la roba al terrat del edifici on vivia.

Un matí assolellat de maig , la Júlia havia anat a ca la Mariona després de fer uns encàrrecs.  Mentre xerraven de les xafarderies que sempre podia actualitzar a la seva parada del mercat, la Mariona li va demanar   sinó li importava que ella anés estenent la roba.  La Júlia , amb la  seva obscura debilitat per les coses de la bogada, es va oferir amablement a ajudar-la.

Van pujar les escales , amb un cistell força gros ple  de roba, mentre continuaven xerrant.   En arribar a dalt,  la Mariona va obrir la porta del terrat.  El sol va enlluernar per uns moments la cara de la Júlia.  Poc a poc va anar recuperant la visió. A mida que ho anava fent, però,  va començar a recórrer per el seu cos un formigueig cada cop més intens. Entretant  la Mariona ja havia començat a estendre roba distretament mentre xerrava i xerrava.

Ella ja no la sentia. Mirava, ara enlluernada des de el seu interior, aquells cordills llargs i verds on la seva amiga estenia la bogada. Eren sis fileres que anaven de punta a punta del terrat. No eren de fil ferro, com els seus i  tots els que havia conegut fins llavors. Eren de cordill de plàstic verd com els de la persiana del seu balcó. I qui fos, els havia lligat amb una  traça admirable i molt ben tensats.  La Júlia tremolava interiorment davant l’excitació que estava sentint. Lentament, com si no passés res, va agafar una peça de roba del cistell i es va disposar a estendre-la. La Mariona, molt llunyana en la seva ment, continuava xerrant distreta.

Ella per fi va gosar tocar aquell fil d’estendre verd que l’estava hipnotitzant. En fer-ho, un terratrèmol petitament immens va sacsejar-la. Aquell tremolor tant plaent li va fer doblegar els genolls.  Es va agafar amb més força al cordill .    Un corrent elèctric li va pujar  des del  seu endins més íntim. Es va expandir per  tot el seu cos . Li va recórrer fins l’ultima cèl·lula del seu epiteli   .  Després va retornar al seu fons més profund.

Agafada amb les dos mans,  va sentir-ho diversos cops abans la Mariona no es va acostar a ella en veure que algo estrany estava passant. La Júlia, per dissimular,  va explicar-li que s’havia marejat .Va  demanar-li de quedar-se assegudes una estona.

No va ser fins més tard però, ja a casa seva, que es va permetre qüestionar-se  el que li havia passat.  No recordava res semblant. Ni quan era adolescent, estant enllitada amb en Joan, el xicot més espavilat i guapo de la colla del barri, havia sentit una emoció tant intensa i torbadora com la del terrat. Tampoc era comparable, en intensitat i força ,  a totes les emocions  que va sentir mentre va parir a la seva filla Núria.

Aquell fet va marcar un canvi transcendental en la vida de la Júlia. Va començar a canviar  les seves feines  quotidianes. Les seves rutines van anar fent un gir . Cercava qualsevol excusa per apropar-se a ca la Mariona. Inventava el que fos necessari per poder acabar estenent roba en aquell terrat. De fet, li va explicar a la Mariona que al seu edifici feien unes obres que  no li permetien  estendre en el seu pati interior. Li va demanar que li deixés estendre la roba en el seu terrat. La Mariona sempre va ser molt crèdula i bona dona.  La Júlia se las va empescar per acabar tenint clau de la porteria i del terrat.

Poc a poc la vida de la Júlia va anar girant més i més al voltant d’aquell fil on poder  anar a estendre i aquells munts de roba per plegar.  Va deixar d’interessar-se per els homes que la rondaven i afalagaven, malgrat ja no era una jove,  des de que s’havia divorciat del Miquel.  Amb el pas del temps les seves úniques fonts de plaer, i la veritable raó que donava sentit a la seva vida, eren el poder estendre la roba en aquell fil i després poder-la plegar curosament.

DSCN2478

Quan es va fer més gran i la seva malaltia va anar avançant,  la cosa va empitjorar força. La Júlia no només pujava al terrat cada dia i després es passava incomptables hores plegant.  A la nit, vigilant que no la veiés ni la sentis ningú, pujava de nou al terrat i estenia a la llum de la lluna. Després s’asseia una estona contemplant aquell astre meravellós que era diferent dia rera dia. Finalment  tornava a recollir-ho tot. . Un cop a  casa plegava una estona més mirant per la finestra la claror , la majestuosa lluna .

Al matí següent, a trec d’alba, iniciava un cop més aquell bucle cada cop més obsessiu. El fil verd d’estendre roba, les muntanyes de roba plegada i les diferents fases de la lluna,  van acabar sent  els records més perdurables en la trista senectut de la Júlia.

Tan sols amb aquelles tres coses,  a vegades, de tard en tard,  se li podia veure insinuat  a la cara aquell somriure maliciós que tant maca i desitjable la van fer en la seva joventut.

dona sombrero

Un pensamiento en “La vida secreta de la Júlia

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s