Aquesta matinada he penjat un post anomenat Madrid me mata. Després he anat a dormir i aquest matí , amb força son, he continuat amb el meu programa turístic per Madrid amb el meu fill .
La meva sorpresa ha estat en tornar al hotel. He vist que el meu post i la foto de l’estelada davant del tribunal constitucional havia rebut forçes “m’agrada”.
A mi si que m’agrada . M’he emocionat molt gratament i avui intentaré posar-la com a foto de portada d’aquest nou post.
L’historia de la foto ja la vaig explicar aquesta matinada. Avui em anat, sense estelada , al Valle de los Caidos i a El Escorial. Toledo quedava massa lluny i hi havia molta son.
Dins de la bàsilica no deixen fer fotos i dins de l’Escorial tampoc. Ho sigui que avui el reportatge gràfic és bastant breu.
Si que vull explicar, però, que jo ja hi havia estat davant de la tomba del Franco. Fa molts anys d’això… En aquell moment la tomba estava rodejada per aquells cordons de vellut vermell que també hi havien al cinemes. Ho recordo molt bé perquè jo era molt jove i com a acte de revelia ficaba el peu i trepitjava una mica la tomba. També recordo com un senyor del meu costat em mirava amb cara molt desaprovatoria.
Ara tant a la tomba de Jose Antonio com a la del Puto Paco només hi tenen un ram de clavells. Avorrits com estavem tant el meu fill com jo ( la veritat no hi ha gaire a veure) anavem amunt i avall . El meu fill s’entretenia apagant espelmes quan cap vigilant el veia. Jo, i el nen que hi ha dins meu, satisfeia un desig reprimit del passat . Caminava donant voltes com qui està per la Rambla trepitjant pel vell mig tant la tomba de l’un com, amb més frenesí, la del altre. Ho he fet forçes vegades i tan sols m’hagués faltat trepitajar els rams de flors.
El final estava cantat. El “segurata” s’ha dirigit a mi i m’ha dit. ” Caballero, procuere no pisar las tumbas”. Ja ho havia fet forces vegades i abans que el meu fill en fes una de més grossa amb les espelmes, em marxat cap el Escorial.
Per a mi L’Escorial era un lloc on hi ha enterrats molts borbons i on es va casar la filla del Aznar i poca cosa més. Però avui, al costat del meu fill, he aprés moltes coses dels Austries i dels Borbons. També he pogut imaginar com era el món per aquella gent fa uns bons anys enrera. A més, veure que el teu fill ja sap més coses que tu en alguns camps és una sensació molt plaent.
Si no hagués estat per ell, jo hauria acabat pensant no gaire res més del que ja vaig pensar la primera vegada que vaig fer la visita que avui he repetit.
La proximitat del Valle de los Caidos al Escorial em va fer pensar, ja anys enrera, que no era una casualitat. El Paquito no podia estar en una tomba al costat de la de tots els reis, infants i tal que conté l’Escorial. I així com els reis estan tots en una cambra enfonsada on s’accedeix per una escala decorada profusament amb marbres i coure, el gran garrulo por la gràcia de dios va voler tenir el seu espai encara més espectacular. Es va fer construir una bàsilica immensa escarbada en roca viva amb la sang i suor dels vençuts .
Presidida, en el seu exterior, per una gran creu que no deixa d’evocar un gran falus dels sants collons d’aquell puto dictador.
Acabada la disertació de l’excursió d’avui, vull tornar al principi.
Avui el meu nen interior ha estat molt feliç quan a vist que la seva “bretolada” davant del constitucional havia estat tant ven acollida en el Facebook.
Moltes gràcies a tothom. Mola un mazo quan estàs penjant algo davant de l’ordinador veure després que ho mira altre gent a més del que es reflexa a la pantalla.
A vegades emocionar-se i ser feliç és molt fàcil.
Visca Catalunya Lliure !!*!!
Madrid me mata…
Catalunya depenent 
Un comentari