Es sentia vivament efímer. No podia evitar pensar el la seva més o menys pròxima desaparició. Reflexionava sobre la seva existència. Sobre el que feia i faria amb a seva vida i sobre el que ja mai assoliria. Pensava en el seu passat, present i futur. I no podia evitar témer l’infortuni, l’accident, el caos, la mort.
Es sentia buit anant amunt i avall per la ciutat amb la seu scooter. Viatges per quatre duros que el tenien distret de les seves inquietuds vitals. Transportant una qüotidianitat trista li passaven estèrils les jornades en tot lo referent al seu neguit existencial.
Li agradés o no portava una vida de repartidor de pizzes. Era un repartidor de pizzes. La seva ment havia d’estar atenta als semàfors, als cotxes, als carrers. Una entrega, després una altre, i una altre. Pujant i baixant de la moto, conduint la seva rutina. Voltes i més voltes per la ciutat.
D’’adolescent recordava haver somniat dedicar la seva vida a algun art. Certament no ho havia aconseguit. Li venia a la memòria el seu pare explicant, en converses de caire nadalenc, com en un viatge cap a Andorra els va preguntar a tots els fills que volíem ser de grans. Quan li va tocar a ell es veu que va dir que volia ser monstre de foc.
Amb la mà agafada al puny de gas es sentia francament molt cremat; però no monstre de foc.
Tal vegada ell hagués preferit dur una vida assossegada, tranquil·la al estil del dels antics pensadors grecs. Viure dels fruits del seu treball intel·lectual. Però no era un geni ni havia estat mai massa afortunat. Aquell comptaquilòmetres espatllat davant dels seus ulls prou palpable li ho feien sentir. Viure del que a un li agrada no era en mans de tothom. Veient les seves mans , ennegrides, agafades al manillar li’ho feien força evident .
Les poques possibilitats que havia tingut de fer quelcom més acord amb les seves inquietuds les va esvair en la seva dispersió. Mai havia estat capaç de concretar res d’una forma positiva i constant. Sempre deixava les coses a mitges, inacabades. Aquella manca d’esforç, de voluntat l’havia portat on era. Enfilat en una moto i amb el front negre de merda metropolitana.
La seva ment, dins del casc, es sent oprimida per la seva persona.
Els amics, les dones, l ‘alcohol, la tele i l’instint de supervivència l’ajudaven a suportar aquell pensament latent, depressiu. Pensament que a vegades es feia conscient, a vegades s’enfonsava en el seu endins i a vegades quedava solapat en el mal rotllo en que les circumstancies el tinguessin atrapat. En una cantonada amb la roda punxada no hi havia temps per posar-se existencial. Hi havia com un relé de seguretat que saltava abans d’entrar en una depressió infinita, eterna.
En una ocasió, enmig d’una tormenta Pau Claris avall, arraulit dins del seu vell impermeable, agafat amb les mans molles i gelades al manillar, em va permetre interrogar-se: A on vaig?. Que cony estic fent amb la meva existència? D’entre les gotes d’aigua que li regalimaven per la cara en va notar una que era diferent. El relé no saltava. Va haver d’aturar la moto. Ingerir un carajillo. Fumar.
Passada una estona, amb un nus a l’estómac va arrencar la moto. El motor bramava com un lament mecànic. Mentre, un gota d’aigua li lliscava molestament per l’esquena. Un calfred depressiu li recorria tot l’epiteli.
Calia continuar. Si es quedava aturat eren masses les coses que podia engegar a rodar. Un mal rotllo irreversible li rondava i no podia deixar-se atrapar.
En la seva misèria va descobrir la força per continuar. La por a un caos encara més gran l’obligava a resistir. Va ser tan senzill com triar entre allò o el encara pitjor. La llei del mínim esforç, tan ven apresa a l’escola, es plantejava a un nivell purament vital. El mínim esforç i les circumstancies l’havien portat on ara era. Era el que hi havia i no hi havia res millor en aquell moment. Només no parant i amb esforç tenia una possibilitat de poder emergir del atzucac on ara estava atrapat.
I així va resistir i resistia. Un dia i un altre. I el següent.
Ala vesprada llarga arribava brut i esgotat a casa. Però arribava. Començava llavors a fer-se olles. Analitzar-ho tot. Pensaments. Fer-se pel·lícules, arribava a crear algo i tot amb imaginació. Però ràpid es 
cansava.
El televisor esperava tranquil sabedor de la seva força. Després arribaria la gana. I el són.
Demà tornaria un nou dia Amb les velles i persistents necessitats de subsistència. Tornaria a pujar trist i desganat a la moto. Tornaria a distreure la seva ment entre semàfors i fum. Girant entre cotxes i aquella realitat que el tenia atrapat.
I si tot anava bé tornaria a acabar la jornada brut i cansat. I tornaria a esvair de nou la seva ment davant del televisor o d’unes cerveses. I després vindria la gana. I el son. I es tornaria a repetir el cicle. El carrer i el seu tràfic l’estarien esperant tan saturat com de costum.
Com ara mateix, era negre nit i el cicle era aquí. Tenia gana i havia de fer-se el sopar. Trist sopar per la sempre present escassetat de recursos i crisi econòmica. Crisi que agreujava la seva crisi personal. Resumint, un trist entrepà.
Passada una estona el menjar ja era engolit. La dosi televisiva i cervesera generosament subministrada. No calia pensar en res més. S’en va anar a dormir
Fos a negre.
Continuarà B )
Catalunya depenent 