Es tornava a trobar abstret de la seva consciència . Executant com un autòmat les diverses rutines d’aquell curro. Agafar les comandes. Introduir- les a la caixa blanca i vermella. Engegar la moto un cop programada la seqüencia de carrers i de destins. Sempre el mateix. Engegant de nou un bucle rutinari. Semàfor vermell, verd, gas, gir, fre. I anar repetint fins retrobar-se de nou amb la seva cara en el mirall d’un ascensor amb una caixa de pizzes entre les mans.
De vegades, en somnis, es descobria amb les seves pizzes escalant eternament per infinits ascensors. Tanmateix era un moment molt íntim i especial de la seva feina. Com en aquell mateix moment, on es trobava estretament en un d’ells, encaixonat junt amb dues pizzes grans. Un cub de quatre metres cúbics amb flaire de peperoni ascendint fins l’ àtic.
Pensava en d’altres moments íntims d’altres feines que havia tingut. Dins del seu extens currículum professional també havia exercit de rentaplats en un restaurant a prop del port. En aquella feina hi tenia el moment íntim mentre l’enviaven a cercar el container de la brossa per apropar-lo fins la porta de la cuina. Per començar sortia al carrer després de diverses hores d’estar davant d’una paret blanca i muntanyes de plats. Veia la llum del sol i el cel en les seves múltiples variants en forma de núvols, pluja o vent. Podia observar a la gent del carrer mentre empenyia aquell pesat carro color d’alumini. L’esforç per a fer girar aquelles rodes i les pauses que es prenia per a descansar eren moments molt propicis per a vomitar grans reflexions. El carro metàl·lic de la brossa li era realment molt gràfic, el feia sentir empenyent tot una metàfora de la seva vida.
L’ascensor ja havia arribat a l’àtic. Mentre obria les portes i es desencaixava del cubicul se li va ocórrer un altre bon moment íntim. Es va imaginar que 
l’ascensor s’espatllava a mig trajecte i quedava atrapat una bona estona. S’imaginava les seves diverses cares reflexades al mirall , les expressions, els renecs…. Després es veia engolint les pizzes que l’ acompanyessin en tan emocionant aventura per tal de tenir els sentits i la ment entretinguts.
El client del àtic havia estat normal, un de tants, però li havia donat una propina més generosa de lo habitual. La propina era sinònim de feina de matat i, com a matat agraït que era, agafava amb més alegria els quatre metres cúbics de descens i introspecció.
Un cop al carrer s’asseia a la moto i encenia una cigarreta. Un altre bon moment íntim en aquella feina. Treure fum assegut a la moto. Aparcada a qualsevol racó on la gana d’un altre l’hagués portat.
Fumar tranquil·lament també era la forma d’ escaqueig més comú entre la gent del gremi. I si es volia fer d’una manera més elaborada hi havia un bar, a prop de la pizzeria , on es realitzaven els escaqueijos “oficials”. En aquell local es podia compartir el “brake” amb un igual i ampliar el repertori de conductes d’ escaqueig tot parlant , bevent o fumant en grup.
Ara ja era tard, era possible que no hi hagués més feina i pogués “liquidar”. Engegava la seva companya de feina . Retorn cap a la pizzeria.
Una estona després ja era a la porta del bar dels escaqueijos i d’altres afers. Havia liquidat Es sentia lliure fins la pròxima jornada. A la barra, assegut en un tamboret, hi trobava al primer conegut. Era en Xavi, amb la seva marcada afició per la festa. Festa implicant òbviament alcohol. Fent una similitud es podria dir que cada dia es corria un gran premi per veure qui agafava la papa més gran. I ara es podria considerar que en Xavi es trobava a boxes fent els ajustaments previs a la màquina d’ingerir davant d’una cervesa. Semblava que aquella nit podria fer uns bon temps. Fins hi tot, després d’una breu conversa, podria apostar per a ell si es celebréssin uns entrenaments oficials aquell vespre. De ben segur tindria opcions a la “pole position” . Per el seu baf es desprenia que la seva ingesta portava molta estona de rodatge. I és que a en Xavi se’l podia trobar en aquell local abans i després d’anar a treballar, i sovint escaquejat allí dins mentre suposadament treballava. Era doncs una garantia de trobar sempre algú conegut en aquell bar.
Mentrestant, en un altre Telepitza de la perifèria, la Marisol amassava una futura tropical amb doble de formatge. La lluminària dels seus ulls clars s’estavellava davant d’una paret de rajola blanca mal fregada. Avui li tocava “chape” i confiava en que el nostre heroi passes més tard a buscar-la. Però en aquell món governat per impulsos etílics i inconsciència no es podia confiar massa en res.
Al bar ja havien arribat altres subjectes amb el comú denominador de recent alliberats d’una caixa blanca i vermella a l’esquena de la moto. Apareixia per la porta en Mario , apodat Mario pastillas de colores. Els seus ulls desprenien signes evidents de que la seva festa ja feia molt que havia començat. I amb el seu somriure, al que li falta una dent, feia una fila entre divertida i espantosa.
La barra cada cop estava més atapeïda i el xivarri va forçar al regent de bar a fer una de les seves grotesques amenaces per apaivagar a les bèsties alcohòliques.
Arribava el moment de sortir a fora amb les respectives begudes i decidir al voltant d’un “gurfil” on anirien aquella nit.
Les propostes sempre eren les mateixes, a “botar-la” als locals de costum. Però calia triar l’ordre de visita d’aquests. Formava part del ritus quotidià . Després continuarien bevent i fumant una bona estona abans de marxar, repetint-se en aquella rutina diària i que encara s’ exacerbava més quan arribava el finde.
Els cap de setmana tots treballaven al migdia. Això provocava que a vegades en Xavi empalmava la nit amb el dia i es presentava a repartir pizzes amb tota la papa. Llavors se’l podia trobar deambulant per la pizzeria a la recerca d’una cervesa o, quan tenia logística , traient una ampolla de wisqui de la taquilla. Molts cops es feia dolorós veure’l marxar a fer un servei en aquell estat. I més d’un cop se’l veia tornar amb la caixa i els braços plens de rascades d’haver provat l’asfalt.
Tots tenien present que una dia podia no tornar.
El bar ja era a punt de tancar i tots anaven preparant la migració. Des de l’acera una moto començava a bramar, després una altre. En Xavi engolia ràpidament el que tingués entre mans i instants després apareixia amb la seva màquina roda enlaire. En un moment una dotzena de motos estaven a punt per la sortida del gran prix de la nit de divendres.
El nostre heroi també era a la graella de sortida,. Engrescat entre sorolls de motors i fums cannàbics ni recordava la possibilitat d’anar a recollir a la Marisol. O potser si, i ho oblidava premeditadament. Tenien una relació poc clara, ambigua, i preferia jugar i beure amb els seus amics d’inconsciència a emprendre el camí cap a la perifèria a la recerca de no sabia ben bé què.
Així començaven un nou finde. Com molts d’anteriors. Junts apagant en líquid i fum les seves consciències d’alcohòlics conjugades amb múltiples dèficits afectius.
La nit encara era llarga, i si no en tenien prou, demà podrien tornar a començar.
Catalunya depenent 