Doncs ¿què us heu fet, superbs presidents
Pujol, Zapatero amb Rubalcaba,
i tu, decrèpit González, que encara pretens
remenar cireres tot bevent cava?
Los càntics i les llums s’esmortuïren
tapats per feixos i més feixos de diners
los vells i grans objectius s’adormiren
barrejats amb negocis i bruts traginers
Dels romàntics altars no en queda rastre
el pesoe, ensorrant-se com si res
aquella convergència d’alabastre
pidolant un nom per amagar-se més
Aixís un vespre molts ciutadans pensaven
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
podemites i cupaires conversaven
amb l’estrella del dia i el rossinyol.
Lo que bastiren, ells mateixos ho aterraren
com a vells cacics que en el poder s’aferraren
però la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
la força del poble llis no tiraran a terra!
Fotografia: Verdaguer pensant amb el seu
poema “els dos campanars”
Salut
