Doncs ¿què us heu fet, superbs presidents

Pujol, Zapatero amb Rubalcaba,

i tu, decrèpit González, que encara pretens

remenar cireres tot bevent cava?

 

Los càntics i les llums s’esmortuïren

tapats per feixos i més feixos de diners

los vells i grans objectius s’adormiren

barrejats amb negocis i bruts traginers

 

Dels romàntics altars no en queda rastre

el pesoe, ensorrant-se com si res

aquella convergència d’alabastre

pidolant un nom per amagar-se més

 

Aixís un vespre molts ciutadans pensaven

mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,

podemites i cupaires conversaven

amb l’estrella del dia i el rossinyol.

 

Lo que bastiren, ells mateixos ho aterraren

com a vells cacics que en el poder s’aferraren

però la tempesta, el torb, l’odi i la guerra

la força del poble llis no tiraran a terra!

 

Fotografia: Verdaguer pensant amb el seu

poema “els dos campanars”

Salut