Els humans sempre estem descobrint la sopa d’all. Potser és una sort que així sigui. Fa que tot sigui més imprevisible i sorprenent. Avui encara estem donant-li voltes a què hagi guanyat el Brexit o Donald Trump.

Quan l’assessor de Bill Clinton li assenyalava que era l’economia,  estúpid, no anava per mal camí. Però després oblidem que aquesta economia és viscuda per estúpids i simples homínids.
Com la realitat pot afectar a la nostra butxaca és quelcom que tots sabem percebre. Una altra cosa és com interpretem les causes d’aquest canvi en les nostres situacions econòmiques.

Grans analistes i grans reflexions s’acosten amb més o menys encert a les raons dels fets. Però oblidem que el comú dels votants no som experts intel·lectuals ni actuem com a tals. Un currito entén del que ell treballa. El que fa pa en sap de farines i el que treballa el ferro en sap de metalls. Però quan pleguem no fem grans anàlisis. Ens distrèiem i emocionem en una afició esportiva o qualsevol altra forma d’entreteniment.

Els de la professió de més raonar o els periodistes no entenen que els altres no són tan experts com ells en el seu àmbit. I que al final votem per múltiples factors més propers a les emocions que als de la raó.

Trump ha sabut vendre la frustració que ha comportat la globalització per a molts. Ha sabut vendre el seu perfil d’èxit i d’autoritarisme a la massa temerosa de la seva butxaca.
Ha guanyat qui a venut millor un paquet d’emocions.

Ens és molt més fàcil reaccionar que elaborar tota una acció. Anar a la contra que construir.

Mirem-ho en la política espanyola o catalana. Tan sols cal veure que Podemos va sorgir com a reacció a una realitat putrefacta. O recordar que Ciutadans va néixer del simple anar contra la immersió lingüística.

O el meu independentisme mateix, malgrat que no vulgui, no
crec que es fonamenti més en un noble sentiment d’identitat cultural i lingüística que en el fet que de jove (començo a ser massa gran) vaig fer la mili a Madrid.

Les emocions que van impregnar el meu jo adolescent en un entorn militar, franquista i castellà segur que tenen molt a veure amb el que ara defenso. O al que reacciono.

Primer sento. Després, més o menys, ho raono i ho empastifo.

És l’estupidesa estúpid, i si et poses a analitzar, si us plau, tampoc ho facis massa llarg.

B )