Josep l’obrer

El despertador va sonar puntual com cada dia. En Josep, gran amic d’en Jordi, va prémer el botó de snooze per allargar set minuts el seu retorn a aquella rutinària realitat. Després set minuts més. Seguidament ja arribaria la rutinària pressa. El corre que faig tard.
En pocs minuts estava llevat, vestit, polit i amb l’esmorzar a la motxilla. Llavors sortia tot fet pressa a cercar la moto. Encara en la foscor de la matinada entre els primers raigs solars. Els carrers buits eren testimoni del seu pas accelerat. Arrencava la moto i iniciava un ràpid trajecte que, entre milers de dies repetit i el son encara tendre, no quedaria ni registrat en la memòria.
En el trajecte passava sota un pont on solia coincidir amb el pas d’un tren de rodalies. Gairebé sense passatgers es veia il·luminat en el seu interior buit. Era unes de les seves imatges preferides del camí matinal a la feina.
S’imaginava dintre d’aquells vagons endormiscat, agafat a l’esmorzar embolicat amb paper de plata. Compartint destí amb algun altre puto obrer. Creava tota una metàfora amb el pas d’aquell tren.
El desplaçament dels vagons per la via li eren molt suggerents. Hi veia com els vagons d’obrers es desplaçaven per una línia imaginària de temps i començava una reflexió sobre l’evolució de la qualitat de vida d’un puto obrer en diferents moments de la història.
Els veia arrossegant bolcs de roca a l’antic Egipte, fent la guerra a les ordres de vés a saber qui, rendint pleitesia a un noble senyor feudal, canviant rodes d’un carro de cavalls, fins a arribar un obrer contemporani en la seva fabrica. I més contemporani encara veia un obrer ja expulsat del sistema assegut en un banc aturat.
Quan tenia aquells pensaments no tenien per què ser depressius com pot semblar a primer cop d’ull. Ell ho podia veure com un estímul motivador. Els putos obrers del passat no van tenir les oportunitats que la seva època li brindava.
Ell a més d’obrer era, si no ciutadà que li semblava massa retòric, era consumidor. Tenia al seu abast tot tipus de tecnologia de consum, múltiples formes d’oci, infinitat d’oferta que hagués estat inimaginable en el passat.

A l’accés del seu dit tenia ingents quantitats d’informació i coneixements que en èpoques passades li haguessin estat vedades a la seva classe social. O el simple disseny de les ulleres i els vidres que portava tampoc li hagués estat accessible tan sols uns anys enrere.

Creia fermament que posats a ser obrers la millor època per a ser-ho era l’actual. Això si, si encara no havies caigut en el forat de l’atur o de la precarietat de la reforma laboral.

En el passat la seva condició hauria estat molt més soferta.
Seguidament divagava sobre l’evolució de la idea de llibertat, de la religió o de la ideologia en general des de l’òptica obrera.
Resumint ell pensava que primerament l’obrer va haver de dedicar tot el seu esforç a sobreviure i no quedava gaire temps per a res més. Com a molt podia venerar i pregar als seus deus però el seu destí estava determinat i poc més podia fer que aixoplugar-se en les seves creences.
Més endavant, quan les condicions van ser més favorables, l’obrer va poder pensar i, inclús, tenir consciència de grup oprimit. Va poder permetre’s deixar d’estar sotmès a antigues convencions socials i creure en utòpiques llibertats. El progrés de la societat el portaria al final fins a la situació contemporània on l’individualisme consumista postmodern el faria renegar de la lluita de classes.
Ara encara pot continuar pensant com a grup però tot convida a no fer-ho, mirar plàcidament la tele i consumir tant com la butxaca et permeti. Immediatesa gratificant i narcotitzant o idiotitzant.
Ja no cal creure en deus, o els deus simplement acaben sent el mercat al qual indefectiblement ets sotmets.
Com a colofó de la seva diatriba destil·lava una conclusió una mica infantil i pobre. En l’únic que podia tenir esperança per canviar la seva realitat era l’atzar. Una força externa a ell que un dia l’assenyalés a través d’un gran premi de loteria i l’alliberés de la seva condició d’obrer esclau del seu consumisme.
Mentre la sort no el somrigués, ara ja si en un recaragolament clarament depressiu, es veia amb el just per anar vivint i jugant. Esperant la intervenció divina en forma de premi per no haver de treballar per gaudir de tot el que “necessitava”. I si no, anar esperant, si més no, el final, la mort. Aquella era la condició última del puto obrer. Treballar, consumir, somiar, esperar la sort i, a la fi, amb sort o sense, obrer o no, morir.

El repetit pas pel pont del tren de rodalies cap a la fàbrica donava sucosos pensaments en la ment d’en Josep. Eren el producte elaborat en multitud d’ocasions mentre, entre sons i presses, es traslladava d’un despertador a un rellotge de fitxar. Eren el preludi d’un incipient nou dia.
Agraït de ser obrer en aquella època, esperant la visita de l’atzar i, dia rere dia, més a prop de la fi. Agraït, a més, de ser un afortunat puto obrer en el millor moment per a ser-ho i sense haver sofert la darrera crisi econòmica i laboral de la postmodernitat.

 

 

 

 

 

 

                                                                                                                     B )

 

 

 

 

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s