Fa uns quants anys que veiem com la globalització i la crisi econòmica ha comportat la precarització de la classe treballadora. Ja fa tant temps que els més vius ho ha incorporat en el seu discurs i aconsegueixen inclús els vots d’algunes de les pobres “víctimes”. Jo crec que gent de l’estil de Le Pen o Trump es preparen perquè no se’ls escapi el riure davant els obrers que els voten. Sembla que per tenir el carnet de treballador cada vegada s’hagi de ser, a més de pobre, cada cop més imbecil.
El súmmum d’aquesta idiotesa revolucionària germina en la massa obrera que està en atur. Quedi clar que jo sóc un d’ells. El burro al davant. Aturat resto al meu sofà esperant trobar una feina que busco incansablement per infojobs o altres mitjans. Però ni per error se m’acudiria sortir organitzadament un u de maig al carrer junt amb tots els meus iguals. Lluitar contra reformes laborals, precarització, corruptes incompetents o el que fes falta.
La massa obrera aturada sortint al carrer un u de maig manifesta’n-se segur que aconseguiria una certa notorietat.
Tan sols “convoco” als aturats perquè als que treballen ja no els vu
ll fer perdre unes hores d’un dia de festa. No fotéssim. Però els aturats que collons perdríem? La vergonya d’estar fent la migdiada al sofà després d’haver fet vés a saber que?.
La classe obrera és morta en l’individualisme consumista més nu i cruel. Ens roben, ens esclafen i alguns encara aplaudim i els votem.
Deu ser que em faig gran. Però la meva identitat de grup, la meva identitat com a classe social la trobo detestable, menyspreable i inoble.
Trobo que ens han ben ensarronat i vençut.
Catalunya depenent 