Una lleugera brisa atenua la calor que des de principis de juny em persegueix vagi on vagi. Quan treballava, les hores de feina estaven condicionades com cal. No passava tanta estona a casa. No em calia fugir a la recerca d’un lloc més fresquet on poder passar una estona a l’oblit d’aquest infern estival. Sort que prefereixo la calor al fred!
El món dóna moltes voltes. Les circumstàncies personals i laborals d’un també. En un giravolt d’aquest circuit vaig tenir un accident del qual encara em recupero. Un indigne “pilot”, comandament intermedi de tres al quart, va propiciar el meu acomiadament d’un lloc de treball en el qual feia més de dues dècades que respirava. Per fer-ho més patètic encara, ara aquest babau ja ha marxat a una altra empresa. Però a mi ja m’ha fet saltar del món laboral amb els meus cinquanta-quatre anyets.
La vida a l’atur no és fàcil. La vida mai és fàcil si hi ha escassetat de recursos. A veure si ens entenem. Si en tingués, de recursos, podria dedicar-me tranquil·lament a qualsevol ocupació creativa o lúdica sense cap enyorança cap al món laboral. Més aviat em sembla una esclavitud que no allò de què et dignifica. Però més esclau, indigne i limitant és la manca de liquiditat.
Sentint que cada dia és més a prop l’abisme de l’escassetat més extrema sóc incapaç d’abstreure’m amb ocupacions creatives o lúdiques.
En un somni d’estiu he trobat una feina temporal a través d’una ETT que gairebé ni em cobreix les despeses ordinàries. Tot i així sóc feliç de la meva explotació en termes marxistes. Sóc feliç d’haver de fitxar a les 06:55 amb la roba de feina posada al rellotge més proper al meu lloc de treball.
Ho prefereixo, tanmateix, a llevar-me força més tard sense cap presa. Amb masses sense subjectius que empresonen el meu cor. Per més tard o més d’hora començar a cercar per Infojobs o d’altres entre milers d’ofertes.
Sense un perfil atractiu i cinquanta-quatre anys a l’esquena regirant pel mercat. Un mercat molt dur. Moltes condicions per molt poc a canvi.
Qui m’havia de dir en el passat que quan d’aquí a uns dies celebri els cinquanta-cinc anys consideraré un regal del destí que m’agafi eventualment tenint feina.
Eventualment, simbòlicament, immers en un possible retorn a la normalitat.
Mentre estenc la roba miro cofoi com els falciots mig volen, mig planegen.
Ja no sé si he estat deprimit o ho estic ara. Però sóc feliç en el meu somni d’estiu.
B )
catalunya depenent / oriol23.cat 