Som una nació

L’any passat per aquestes dates era de turisme per Madrid amb el meu fill. Una de les nostres excursions va ser al tribunal prostitucional. Recordo que ja em vaig escandalitzar abans d’arribar doncs pel camí vàrem circular per una avinguda anomenada de la División Azul.
Va ser una experiència terapèutica per a possibles desencisos independentistes.
La conversa entre dos policies, el meu fill i jo en les proximitats del tribunal ens van inocular per sempre més el diablo seccesionita a la sang.
Des de llavors quan a la premsa de Madrid parlen dels adoctrinados, antidemòcrates o el que sigui ja no em molesta qui m’hi incloguin a la pila. Amb aquella experiència, la mili que vaig fer a Madrid i tota la meva vida adoctrinat ara ja no ho puc evitar. Políticament, antes muerto que unionista.

S’acosta l’onze de setembre. Penso taladrar perquè surti al carrer fins a la tieta Enriqueta tot i que fa poc li van amputar les dues cames.

No hi ha més remei que continuar amb tota la moguda del procés fins al referèndum o el que toqui. Encara que pugui ser un suïcidi polític cal anar endavant. Això rai, els catalans prou sabem el que és ser al bàndol dels perdedors.

Deu ser que em faig gran. Avui he recordat l’escena mentre el meu fill em feia la foto i tot plegat. Penso que podem estar ven bojos els catalans… però pitjor estaríem si no poguéssim seguir somiant i lluitant.
Aquest onze de setembre tot deu al carrer !!*!!