El temps passa volant. Tot m’ho confirma. Fa quatre dies encara em suava l’espinada sense haver fet el més mínim esforç. Ara ja venen pluges i la caiguda de les temperatures. Estimbada de l’estiu.
La bàscula en la seva reiteració em fa veure que el meu augment de panxa no és tan sols subjectiu, inflació adiposa.
Als matins ja corren per les aceres infants i adolescent cap el cole o institut. Ha arribat del tot la normalització demogràfica de la ciutat i la seva distribució de costums generacionals.
Una quantitat important transita per l’asfalt nostre de cada dia torneu-nos a donar el dia d’avui. Altres entren o surten dels forats del talp immens que forada la urbe.
Uns quants també tornant a seure als bancs o mirant els canvis de la ciutat i les obres. Apartats per la vellesa o l’atur del brogir productiu o lectiu.
La pressa, la densitat humana, l’aglomeració, el soroll. Cares inexpressives, mirades a terra o al mòbil. Moviments intrèpids de dits a una pantalla…

Hòstia!, si ja m’he oblidat de tu. Has quedat aparcada en un racó del cervell junt amb un sol en calma. La teva olor, el teu somriure apareixen com una boira en la meva ment. Em fan pensar que el temps passa volant i que, ara mateix amb qualsevol excusa, t’he d’escriure un whats app.

B )