Avui el orgullo de ser español por cojones

M’he llevat aviat. No he dormit bé. M’he passat la nit somiant coses sobre la indústria d’on vaig acabar acomiadat. I, suposo, que en moments de mitja vigília, plorant l’absència del meu cordó umbilical amb el món a través de Facebook i sobre l’indigest moment del procés.

En la meva etapa d’aturat que passa moltes hores a casa, havia entrat en un estadi de motivat fent salut i desenvolupant la meva expressió creativa.
Això pensava jo. Ara estic descobrint com es degrada la meva higiene mental i vaig caient en un pou obsessiu que no té final.
Tantes hores de procés amb tant frustrat final i a sobre m’obturen la vàlvula del vapor de l’olla a pressió en el moment culminant. Exploto. Massa tensió per la meva fragilitat emocional i cognitiva.
Em miro la bicicleta i em fa mal el cul i les cames. Em sembla que l’agafarà Rita la bicicleta. I a l’hora de dinar colesterol amb sucre i sal.

De moment puto cafe amb llet i cereals.

Diuen que per fer el dol passes per cinc fases. Sembla que jo estic en la fase de la rabia. Tot i que no deu ser una cosa lineal perquè tinc moments de tot.
A més crec que el que tinc és una barreja de dols mal elaborats. Com que no els acabo i em quedo fixat per cada un d’ells en un estadi o un altre els vaig acumulant i fent un gaspatxo intragable.
Ara hi he sumat el dol de la república suspesa a un tris del 155 després de tants anys de procés.I el que d’entrada semblaria una ximpleria però no ho és, el del puto Facebook que no em deixa descomprimir.

I mentre el sol va sortint tant tranquil com cada dia. Les plantes de la terrassa estan demanant a crits que les regui. Em vénen a recordar que estic oblidant les coses més naturals i ordinàries del dia a dia i que en el meu canvi d’hàbits estic perdent el seny.

Regaré les plantes i aniré a la porta del psiquiàtric a veure si compleixo amb les condicions del protocol per poder-hi entrar. Ni que sigui ambulatoriament.
Potser no eren ven bé els que cercava però això sí que serà un bon canvi d’hàbits.