Avui divendres tretze

Avui em llevo amb molta feina endarrerida. La casa està com si realment aquests dies jo hagi estat pendent d’una revolució. Tot està desendreçat. A més la nevera pateix anorèxia.
He d’anar a cercar al meu fill de catorze anys que passarà quinze dies amb mi. Hauria d’anar a comprar abans perquè malgrat que ha de fer dieta el Pau és una màquina d’engolir.

Avui m’ha fet un correu el Jordi. El Jordi Sànchez. Em diu que ara és el moment de la veritat, que continuï confiant, que no defalleixi, que em prepari per noves mobilitzacions i tal i tal. Jo no l’hi he volgut contestar res per no desanimar-lo. Però és veritat que estic una mica ressacós de tant revolució suspesa. Tots entenem que res és fàcil però es que a més de racionals som putos animals emocionals que al final de tantes tombarelles acabem arrossegant la llengua per terra.
No li he contestat res i he quedat com un senyor. Disposat a empunyar de nou la falç quan faci falta i fent veure que no em grinyola la carcanada ni em fa misto la veu però, mentrestant, aprofitant per descomprimir un poc.

Quan arribo a la casa de la mare del Pau ell ja té la maleta feta. O el que ell entén per tenir-la feta. La play dins d’una capsa.
Mentre ell fa més maleta, jo surto a passejar-li el gos o passejar-me a mi mentre l’espero. Com un autòmat el meu cos ens ha portat fins a l’oficina del SOC. El meu inconscient necessitava fer-me present quina és la meva condició. Al SOC no fan pont. De fet ha estat com per recordar-me que malgrat que el Pau ve avui amb mi perquè sa mare treballa no és que jo tingui pont ni demà festa.
A estat un encontre amb la meva puta realitat.
Al capdavall hi havia tres bosses. Una de roba, una amb play, portàtil gaming i tots els accesoris i la motxilla del insti. Tot repartit per ha portar-ho amb rodetes com dos rodamons de ciutat.

Amb la ximpleria, l’hora de dinar.

De la bici avui ja ni en parlo. De fet estic per fer vaga de bici fins que amb el Facebook pactem un interlocutor per parlar d’aquesta indigne situació de censura a la que en tenen sotmés fins el dia 18. Estic vivint el meu 155 particular. Des d’ ahir, quan escric em dóna la sensació que tot ho dic pel que tinc reflectit a la pantalla de l’ordinador i ningú més. Poc o molt és així. Però m’és molt frustrant.
Resumint, els rodamons amb els seus carretons han entrat a una botiga a comprar-se el dinar.

Ara el subjecte nou ja interacciona amb les seves múltiples pantalles (mòbil, play, ordinador) i el subjecte vell ja ha superat la crisi inicial de l’absencia de silenci a casa provocada pel subjecte nou. Escriu, tot repicant amb un peu inquiet. No s’hauria de distreure gaire i baixar a la jungla a la recerca de fruita i altres comestibles per sobreviure aquest divendres tretze i alguns dies més.