No pot ser cert

Deu ser que em faig gran, m’obsessiono i ja no hi puc veure en claredat.
El meu país passa per un moment molt complex. Les coses es mouen a una velocitat vertiginosa.
L’ombra de la repressió i de l’Espanya més retrograda i involucionista avança per les circumval·lacions de la meva ment. Dels meus somnis, il·lusions o anhels.
Però una realitat molt més tangible m’esquinça dolorosament el meu cor.
Sóc de família de les que en els seus moments els convergents anomenaven socialistes convençuts. Vàrem votar amb il·lusió i esperança l’arribada del Felipe i del Alfonso Guerra al poder espanyol.
En l’àmbit estatal em recorregut un camí dur. Des d’aquell Por el cambio que a  migrat a un socialisme espanyolista on ha reflorit més lo d’una, grande y  libre que no lo d’un estat federal plurinacional i modern. D’aquell que postulava en el seu discurs l’anàlisi marxista de la realitat i el dret dels pobles a l’autodeterminació a aquesta marca blanca light de l’espanyolisme més antic. Germà bastard, dissimulat, d’un anacrònic PP i d’un  constitucionalisme borbònic atado por la gracia de Dios.

En la vida cal gestionar les decepcions, les pèrdues i anar elaborant dols.

Sóc un garrulo de Cornellà. No em demaneu massa reflexions ni profundes disquisicions intel·lectuals.
El que en l’àmbit d’estat em supura, a escala catalana em descarna la pell.

De jove, en una antiga campanya electoral, em recordo  amb el meu germà fent tota una performance dibuixant unes grans sigles del PSC en una gran paret.
Vaig arribar a tenir el carnet de les JSC. De les joventuts del PSC.
La lluita de Reventós i de molts altres cognoms va ser la meva, la nostra lluita. Batec de tota la meva família i d’una gran “família”.

 

 

 

El meu pare ara ja fa temps que és mort. Un càncer fulminant se’l va emportar sense culminar el seu somni de veure en Pascual president.

 

Jo havia anat a parar a Cornellà. El meu alcalde va ser molts anys el Montilla. I més tard el meu president. La màxima institució del meu país.
Això el Josep Mª tampoc ho va poder veure.
No li hauria agradat. I menys encara la malaltia del Pascual. Malgrat ser menys tràgica que la seva ha acabat essent tota una metàfora del que molts em  d’oblidar.
Vàrem viure amb inquietud tot aquell canvi, la deriva que va portar a la substitució del Pascual pel José. Vist des d’ara, encara tremola tota aquella pulsió.
Tot es va enterbolir cada cop més. El Montilla ho va plasmar amb el discurs de la desafecció.

 

 

 

 

Ja ho he dit, garrulo de Cornellà, no em va agradar que un cop arribat a la més alta representació de la meva nació més tard el José decidís ser senador. Era com baixar a l’escala i, amb ell, rebaixar la seva representació de màxim ex.

Que ara em diguin que pot ser capaç de votar a favor de la suspensió del seu actual ex càrrec i de tot el seu país no m’entra al cap.
Ni tan sols la seva abstenció o no compareixença.
Del seu discurs del desafecte a ser ell la màxima expressió del desafecte a la nació que va presidir.

El meu cor plora en la meva infantil ingenuïtat. No ho puc arribar a engolir. Em plora l’ànima.

Sempre he vist al Iceta com un dels millors polítics d’aquest país. Ha hagut d’agafar les regnes del partit perquè no n’hi havia un altre de la seva estirp. Però veient com defensa la unitat amb un PSOE tan allunyat dels nostres primers anhels, i enllitat pecaminosament amb el PP, se’m trenca l’ànima.
El meu cor plora i no pot creure com està acabant lo del PSC.
Una esquerda dolorosa i sagnat parteix de bat a bat el meu cor.

 

                                                          B )    oriol23.cat