Fa uns quants dies ja, dies vaig escriure un post parlant de la posició de Montilla davant del 155. Lamentable la discreta i funcionarial posició de l’expresident.
En aquell moment el Facebook m’estava castigant sense poder compartir res amb els grups. Pel que la seva difusió va ser molt pobre. Avui recupero part del relat per parlar del PSC actual.

Deu ser que em faig gran, m’obsessiono i ja no hi puc veure amb claredat.
El meu país passa per un moment molt complex. Les coses es mouen a una velocitat vertiginosa.
L’ombra de la repressió i de l’Espanya més retrograda i involucionista avança per les circumval·lacions de la meva ment. Dels meus somnis, il·lusions o anhels.
Però una realitat molt més tangible m’esquinça dolorosament el meu cor.
Sóc de família de les que en els seus moments els convergents anomenaven socialistes convençuts. Vàrem votar amb il·lusió i esperança l’arribada del Felipe i del Alfonso Guerra al poder espanyol.

En l’àmbit estatal em recorregut un camí dur. Des d’aquell Por el cambio ha anat migrant cap a un socialisme espanyolista on ha reflorit més lo d’una, grande y libre que no lo d’un estat federal plurinacional i modern.
D’aquell partit que postulava en el seu discurs l’anàlisi marxista de la realitat i el dret dels pobles a l’autodeterminació a aquesta marca blanca light de l’espanyolisme més antic. Germà bastard, dissimulat, d’un anacrònic PP i d’un constitucionalisme borbònic atado por la gracia de Dios.
En la vida cal gestionar les decepcions, les pèrdues i anar elaborant dols.

El que en l’àmbit d’estat em supura, a escala catalana em descarna la pell.
De jove, en una antiga campanya electoral, em recordo amb el meu germà fent tota una performance dibuixant unes grans sigles del PSC en una gran paret.
Vaig arribar a tenir el carnet de les JSC. De les joventuts del PSC.

 

 

 

 

 

 

La lluita de Reventós i de molts altres cognoms va ser la meva, la nostra lluita. Batec de tota la meva família i d’una gran “família”.
El meu pare ara ja fa temps que és mort. Un càncer fulminant se’l va emportar sense culminar el seu somni de veure en Pascual president.

Jo havia anat a parar a Cornellà. El meu alcalde va ser molts anys el Montilla. I més tard el meu president. La màxima institució del meu país.
Això el Josep Mª tampoc ho va poder veure.
No li hauria agradat. I menys encara la malaltia del Pascual. Malgrat ser menys tràgica que la seva ha acabat essent tota una metàfora del que molts em d’oblidar.
Vàrem viure amb inquietud tot aquell canvi, la deriva que va portar a la substitució del Pascual pel José. Vist des d’ara, encara tremola tota aquella pulsió.
Tot es va enterbolir cada cop més. El Montilla ho va plasmar amb el discurs de la desafecció.

Després no em va agradar que un cop arribat a la més alta representació de la meva nació el José decidís ser senador. Era com baixar a l’escala i, amb ell, rebaixar la seva representació de màxim ex. I el seu conformista paper en la votació del 155 el súmmum de què pot fer (o no fer) un exrepresentant de la màxima institució d’un país.

El meu cor plora en la meva infantil ingenuïtat. Se’m fa difícil veure i comprendre com el PSC està arribant a la situació actual. De tonto és el consol de ser un entre molts. Hi ha molts ex-PSC il·lustres i també molts de carrer que han fet un camí semblant.

Sempre he vist l’Iceta com un dels millors polítics d’aquest país. Ha hagut d’agafar les regnes del partit perquè no n’hi havia un altre de la seva estirp. Però veient com defensa la unitat amb un PSOE tan allunyat dels nostres primers anhels, i enllitat pecaminosament amb el PP, se’m trenca l’ànima.
De defensar un paper propi davant del corrent neofalangista i espanyolista dels socialistes a titellavançada de l’aplicació del 155. La seva contribució a la causa espanyolista he estat definitiva i molt útil per aquests. El moment gràfic culminant a estat la foto de la selfie amb el ban nacional d’espanya.

 

 

 

La participació imprescindible i necessària dels socialistes en tot el tingaldo actual em fa molta pena i em dol en el més íntim. El llarg pas del temps. On de compartir els seus postulats i fer-los propis a sentir-ne repudi pels actuals.
Ara estem a punt d’iniciar la campanya d’aquestes eleccions imposades i tutelades. M’esgarrifo només de pensar el que encara ens queda per veure, el paper, els discursos i el relat del PSC.

 

 

 

 

 

 

Amb tot el respecte cap a la teva persona Miquel. Ho sento, però no trobo paraula més atenta i moderada que fàstic. Em veig sentint fàstic i no em farà cap gràcia veure’t ballar al ritme dels teus aliats.

 

P.D.   Malauradament el temps declina cap a pitjor. Per acabar-ho d’adobar, entre el nous fitxatges per la campanya del desembre, a més de Ramon Espadaler i el Duran dient que votarà socialista, apareix una figura desconcertant.

Alex Ramos, de Societat Civil Catalana, s’incorpora al cartell.

 

 

 

 

Deplorable.

Com es diu ara….

Fàstic  ja no.  Lo siguiente.