La Nacional Champions CUP

Aquest grup, amb una representació parlamentària de tan sols deu diputats, s’ha fet imprescindible entre les forces independentistes gràcies a l’aritmética parlamentària. Com a radicals enviant a Mas a la paperera de la història, en la seva defensa de la desobediència o moltes altres de les seves accions han aconseguit un rebuig o acceptació força notable entre l’afició.
Però aquest escrit tan sols vol aprofundir sobre un tret molt característic de la formació. En algunes coses són únics. És la norma en els seus diputats de no tornar-se a presentar en la següent legislatura. És una manera radical d’impedir acomodaments indesitjats. Una forma explicita de mostrar el seu esperit assembleari.
En les altres formacions ens tenen acostumats a líders que fan tot una carrera política d’alt nivell. Això ens permet que ens familiaritzem amb uns personatges i uns estils. Aquests líders no desapareixen fins que es cremen o passa quelcom que els obliga a fer-ho.
Amb els de la CUP és un altre rotllo. Quan tot just ja els comencem a conèixer es dissipen de l’escena mediàtica.

En dues legislatures han tingut uns quants individus que han aconseguit força popularitat i reconeixement. Però com que no repeteixen provoquen una certa decepció.
És paradigmàtic el cas del David Fernández. En una altra organització política no desaprofitarien tota la feina i el prestigi aconseguit per un personatge tan mediàtic. És malmetre tota una imatge de credibilitat i reputació aconseguida picant pedra.
Suposo que, poc o molt, part d’aquest renom el dipositem en la marca, en les sigles de la formació. Però hi ha tot una altra part que s’esfuma sense mes. Al “consumidor” de peu de carrer li agrada poder tenir identificats els líders polítics i aquest permanent canvi crea un cert desconcert.

Es força habitual que un desenvolupi simpaties i vincles afectius amb els personatges que dia rere dia conformen l’actualitat política. Aquesta actualitat es difon pels mitjans de manera semblant a com es retransmeten partits de futbol o circumstàncies al voltant de les estrelles futboleres.
I clar, és una mica frustrant que quan ja has agafat afecte per un personatge es retiri de l’escena tan aviat. És com si el Barça retirés al Mesi després de jugar la seva primera temporada.

Es fa comprensible que en els seus plantejaments hippys i radicals aquests efectes, o afectes, siguin menyspreables davant dels seus principis. Però ja fa dues legislatures que quan ja t’has aficionat a uns quants individus de la seva alineació, van i en la següent temporada te’ls canvien a tots. És una sensació emocional decebedora. Et destronen temporada rere temporada als que tenien maneres per a ser tot un Cruyff.