Escolta’m

És estrany viure en l’atur. Passar tantes hores sense l’alienació del treball. A més el meu fill torna a ser amb sa mare. Se’m fa estrany viure amb només la companyia del meu gat.
Passo les hores obsessivament davant de l’ordinador. Escrivint pel meu blog com si fos el meu mitjà de subsistència. Fugint potser de la por, el buit, l’abisme econòmic que amenaça el meu futur.
Sóc feliç en la meva alienació no laboral, la meva bombolla plena de mots i d’imatges. Imatges que des de fa poc manipulo amb el Photoshop. He obert una altra via discursiva i un plaer on tinc la ment discreta.
Crec que és una de les meves vàlvules d’escapament per mantenir el seny. Expressar, crear, compartir paraules o emocions amb gent que, tot i anònima, em fa viure un vincle amb el món. La meva pantalla és la meva finestra a l’exterior.

Es fa dur conviure sempre amb el meu jo que no treballa. Que no s’aliena en un horari. Em faig pesat amb mi mateix. Mentre clico el ratolí, teclejo, pedalo o camino.
Mentre jec al sofà, dormo o m’alimento. Mentre penso en què escriuré demà en el meu blog el meu jo sent por, estima o cavil·la. El meu jo necessita expressar per no embogir.
Si tingués feina, a més de guanyar un sou, m’ocuparia les hores. Em podria queixar que no em queda temps per a res més. Hauria d’anar de bòlit amunt i avall i no podria atendre el meu jo pesat. Calla que ara treballo, vaig corrents a dinar o tinc son.
Em cansaria i a la nit m’adormiria exhaust davant del televisor. Em podria obsessionar amb el fill de puta del meu jefe o escaquejar la meva ment parlant amb un company. Compartiria fraternalment amb altres obrers una estona absort en el metro. Segur que escriuria menys al meu blog.