Truquen a la porta

 

toc blog definitiu

El proper dia 6 se celebra el dia de la constitució. També és la data de l’inici de la campanya més anormal d’ençà que tenim aquesta pseudodemocràcia. Sembla com si el fantasma del dictador s’hagi reviscolat en les ments dels nacionalistes espanyols. Una onada més del “sin complejos” aznarià inunda les nostres terres i més encara les de la resta de la península Ibèrica.

Com vaig sentir l’altre dia al Gerard Quintana, els hi hem tocat el Sant Cristo Gros. La unitat d’Espanya, sant grial constitucional. El súmmum de les essències pàtries i estimulador del seu “talante” democràtic.
Aquest poder no es pacta, s’imposa. És una veritat inqüestionable, una única nació. Grande i libre, la seva. Fa molts anys que van articulant lleis, procediments jurídics i administratius per consolidar aquest seu poder.
Tot qüestionament d’aquesta única sobirania és il·legal i antinatural. Qui gosa tocar el que ells consideren el seu patrimoni més excels toparà amb la seva intransigència més visceral i més pura. No hi ha res a negociar. El sant Cristo gros, si es nomena, és amb veneració i respecte. Si no és així, treuen els canons de la sagrada unitat de la pàtria i de la legislación vigenteAcabaramos.

Fa molts anys que piquem de cap contra aquest mur granític. Xocant contra aquest sant grial amb el qual entre ells no tenen cap divergència política, intel·lectual o moral. La seva veritat immutable els faria abans novios de la muerte que no negociar o dialogar res. Descraciats de nosaltres, anant amb revolucions dels somriures, desobediències o discursos pedagògics gairebé ni em  escardat aquesta puta roca.

Ara el moment és dramàtic. En la seva última escomesa han empresonat mig govern escollit legítimament per nosaltres. I no el tenen engarjolat sencer perquè l’altre mig ha fugit a l’estranger. Des de les clavegueres han anat infestant tot el que han pogut amb el seu delirant imperio de la ley. Passegen pels carrers altius i provocadors. Els seus afins els aplaudeixen i caminen rere seu encara amb el pit més alt.

La resiliència dels re envaïts comença a fer figa en alguns subjectes. Jo us confesso que sóc un d’ells. Com a bon adoctrinat i abduït fa anys que protegeixo la meva nació més intima d’aquests bàrbars. Estimant el meu petit país que quan jo vaig néixer encara sobrevivia en la clandestinitat.
Va semblar fa quaranta anys que “consensuàvem” una pau i un camí per anar endavant. El sant cristo gros va quedar amagat sota paraules ambigües, legalitat, monarquies i altres punyetes “sobrevingudes”. I tots muts i a la gàbia.
Però ni anys d’autonomies i cafès per tothom han fet esquinçar ni un trosset de la pètria santa hòstia. I no ens ho em volgut creure fins que ens han empastifat de merda de les clavegueres fins als genolls. Ingenus de nosaltres pensàvem que aquest cop s’avindrien a empassar-se una miqueta del seu orgull i que al final serien un xic sensats. Malauradament els insensats em estat nosaltres. I ara, a la defensiva, em de guanyar unes eleccions imposades per ells. Sempre em d’estar picant la puta roca sense poder defallir. I jo ja defalleixo un poc.

L’altre dia vaig anar al metge. En una llarga conversa em va dir que lo meu es podia curar. El metge em va insistir amb què tant estrès polític m’havia provocat un trastorn. Jo, al principi, em vaig emparanoiar amb una gran conspiració a lo gran hermano. Tremolava imaginant que hi hagués una pastilla que em pugues fer votar Ciudadanos.
El metge va seguir insistint amb què tota la meva rumiació política era producte del meu TOC. Trastorn Obsessiu Compulsiu, em va dir.
Em va començar a fer tota una sèrie de recomanacions per no obsessionar-me amb els esdeveniments polítics recents. Havia  d’entretenir-me amb qualsevol hobby. Des de fer construccions per mitjà d’enganxar escuradents a anar al port a practicar la pesca.
També em va dir que havia d’evitar rituals compulsius com mirar el Més tres vint-i-quatre o veure massa sovint el telenotícies. El pànic es va apoderar del meu interior en algun moment.
Al final va començar a parlar-me de les temudes pastilles. Unes per dormir i unes altres pel meu TOC. Li vaig preguntar pels seus efectes i de quin principi actiu estàvem parlant. Em temia que em volia donar una droga per estovar els meus, de principis. Ell va seguir parlant serenament. Quan em va dir el principi actiu jo ja estava tan espantat que us ho juro que vaig entendre Ciutadans amb vint militants. Després, a la farmàcia, vaig comprovar que devia haver dit Citalopram de 20 mil·ligrams.
Vaig sortir de la consulta molt abatut. Resultava que tants anys de dura repressió era un muntatge obsessiu que jo m’havia fet en la meva olla. Que ni fet diferencial, ni llengua mil·lenària ni tantes hòsties. Tot era un simple desajust de neurotransmissors que tenia un fàcil tractament.
Amb un simple inhibidor selectiu de la recaptació de la serotonina a les sinapsis de les neurones del meu cervell tot quedaria arreglat. Imbecil de mi sempre havia cregut que el problema era extern quan era un problema endogen. Sort que em vaig anar trobant més alleujat a mesura que vaig anar veient que el discurs d’aquell home m’havia convençut.

Malauradament però he tingut un petit efecte advers de rebot. Ara tinc un problema quan sóc al sofà mirant Netflix per prescripció facultativa. Em poso a recordar les històries que m’explicava el meu pare de durant el franquisme. Ell militava a Crist Catalunya, ja veus tu el món com era, i un cop van venir a trucar a la porta a negre nit. El molt ingenu va saltar pel balcó pensant que era la brigada politicosocial. En realitat era el sereno perquè no sé què passava amb cotxe del pare mal aparcat.
Ara passo moments en què no tan sols m’obsessiono sinó que també tinc al·lucinacions auditives. Sento com van trucant reiteradament a la porta. Els cops a la porta reverberen incansablement en el meu cap. Toc, toc…. Toc, toc.
A més,quan sento picar a la porta m’esvero. Començo a cavil·lar coses tan estranyes com que hi ha polítics a la presó o que ens han arrabassat la sobirania del nostre parlament.
Suposo que m’hauran de pujar la dosi.

logo-con-cuerpo

toc blog definitiu

 

Anuncios

Un pensamiento en “Truquen a la porta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s