Quin país el nostre. Sembla mentida el que estem passant. Fa uns anys potser era impensable proclamar, ni que sigui de boquilla, una república. Però ara comencem una campanya electoral al parlament convocada pel PP que sols tenia 11 dels 135 escons de la nostra cambra. És gairebé com un acudit. Però és massa serio.
Clar que el PP té molts més escons al parlament de l’estat espanyol. Això li ha permès executar el 155.
Amb els seus amiguets a la judicatura també ha fet possible que tinguem a la presó als presidents d’Òmnium i de l’ANC, al Vicepresident del govern i al conseller d’interior. I encara sort que ahir en van deixar anar uns quants.
A part, tenim al President de la Generalitat i uns quants consellers més fugits d’aquesta “justícia”.
Patim una involució del “règim” democràtic de la constitució del 78 que ni en els pitjors malsons havíem imaginat.
No sabíem del cert on ens portava el fotut procés. Però tampoc vàrem concebre com seria aquesta tempesta perfecta del renaixement del nacionalisme espanyol més reaccionari i centralista. No els creiem tan miserables i poc conciliadors. Imperialistes del neofranquisme. De la “una, grande y libre por la gracia de Dios“. Aquí no cal negociar res i s’imposa la “legalidad vigente” sense reconèixer cap tipus de problema polític.
Afrontem unes eleccions amb la llibertat segrestada i coartada amb presos i burda repressió.
Anem a jugar un partit que ens han imposat, amb un àrbitre comprat i sense cap garantia del que passarà si guanyem.
I si perdem, està clar cap a on anem. Si per ells fos, arrasarien amb tota la nostra identitat.
Quin país el nostre. Quina merda d’estat que ens intenta aixafar com sigui.
Ara, a patir per com ens va el partit d’aquí a quinze dies. L’hem de guanyar per nassos.
Però tampoc ens podrem emocionar gaire. Si cal, inventaran una llei per tornar-lo a jugar amb una pilota quadrada.
Catalunya depenent 