D’un temps ençà els esdeveniments han passat molt de pressa. Gairebé no hem tingut temps de pair els canvis que han succeït. Ens ha faltat temps per reflexionar, meditar, i més encara, per poder fer una assossegada autocrítica. Precipitats en aquesta voràgine “constitucional” ens hem vist forcats a defensar les nostres idees i conviccions.
Ens trepitgen i cal resistir. Lluitar per la nostra supervivència identitària davant del monstre del 155 Afrontar unes eleccions imposades que han trasbalsat tot el panorama nacional.
Fer autocrítica, o res que si assembli en aquests moments, pot ser considerat com quelcom desmotivador i indesitjat. O fet per algun traïdor o unionista camuflat. Estem en estira que fa fort.
Però la realitat política a fet molts tombs amb molt poc temps. Hem caigut dins el tambor d’una rentadora. Hem passat d’un interminable debat sobre el procés i petits gestos a una concatenació d’esdeveniments transcendentals un dia rere l’altre.
De la neguitosa proclamació de la república, l’aplicació del 155, els empresonaments i fugides, la campanya electoral amb tots els estripats que comporta a un més que incert futur.
He percebut en l’ànima dels meus amics, i en la meva pròpia, una sacsejada molt forta. El nostre petit infant polític intern ha rebut massa hòsties. Estem espantats i esmaperduts.
Fa quatre dies vivíem en el somni, o miratge, de proclamar la república. Ens fèiem creus del fet que tot això hagués realment arribat tan lluny. Havíem salvat moltes pantalles per als pèls. Havíem superat molts entrebancs. Havíem arribat a llocs on uns anys enrere ens hagués estat inconcebible imaginar.
Però va arribar la tempesta. La dura repressió d’un estat venjatiu amb el seu monarca blandant com una espasa la bandera espanyola. Todos a una com a Fuenteovejuna. A por ellos, garrotades, presó i 155. Campanya mediàtica bestial i moviments desacomplexats. També inimaginables uns anys abans.
I el vaixell cap a Ítaca va ser engolit en el fort onatge. Es va desfer com si fos de paper. De creure’ns veure néixer una república hem passat a fantasiejar amb una indesitjable victòria unionista presidida per l’Arrimades
Massa forta la pendulada pel cor polític del nostre infant intern. Pendulada terrorífica. De terratrèmol.
La realitat a fet un gir immens en molt poc temps. La indigestió es fa evident. Ens costa discernir, dissociar entre anhels, sentiments, reflexions, estats i realitats encadenades. Ens costa fer conviure els diferents plans d’una realitat complexe i més xunga del que imaginàvem.
Als meus amics i a mi ens costa acceptar la patacada. Assumir que vivim i viurem en un estat que no ens agrada. Un estat que ens reprimeix. Que està conformat per unes institucions, una cultura política i una part de la població que ens ofèn i maltracta. Però que no ens deixarà mai escapar de la seva opressió.
Per a ells la realitat que compta és tot el territori estatal i que llavors, òbviament, són majoria. I a aixafar i a por ellos.
Al nostre territori alimenten i esperonen la nostra contra interior. El nostre monstre anti immersió lingüística, anti identitari català, anti el que faci falta. Tot un monstre triencefalic del 155 que ens vol devorar.
Nosaltres vàrem viure ignorant una massa demogràfica i mediàtica que no era pas menor. Aquella pretesa majoria silenciosa que ara fa tan escàndol. I és cert que sempre hem sabut que ens faltava quòrum per a alguna de les nostres pretensions.
No ens volíem creure que amb tot el seu poder mediàtic, institucional, estructural, jurídic i demogràfic ens aixafarien contra un mur infranquejable. I així a estat.
I ens costa acceptar que hem de viure en aquestes condicions. Viure en un estat que no és el nostre. Compartir una realitat política i cultural que no desitgem. Acceptar que els nostres somnis són això. Somnis irrealitzables i irreals en el curt termini.
Ens costa acceptar que haurem de conviure amb aquesta merda a l’espardenya que arrosseguem des de molt abans ja del franquisme. La merda que hem de conllevar seguint el discurs Ortegià. Em de digerir que no ens podrem treure del damunt aquesta part que també és nostre. Aquesta part amb cara de monja joveneta i bonica que representa la inquisició constitucional. Ens costa acceptar que tenim una dura competència versus la nostra monja rinxolada d’escoltisme muntanyenc, de gralla i castellers. Ens costa assumir que el nostre poble és molt heterogeni i que hem de conviure amb les forces del cantó obscur.
Tanmateix, altra cosa és que algun imbecil d’aquella banda es pugui creure veritablement que aconseguiran mai reconciliar-nos amb segons que. Difícilment després del que hem vist i hem sofert.
A les presons hi ha posat qualque cosa més que alguns dels nostres legítims representants. Tal vegada, tot plegat també ens ha servit per a veure alguns personatges i grups un cop s’han tret les seves caretes.
Hem vist com les gasten els seus mitjans, com utilitzen les institucions, la “seva” judicatura, el monarca i tot plegat.
Hem sentit ben dins nostre que vol dir ser un poble amb el cor empresonat.
catalunya depenent / oriol23.cat 