I gira i gira

nens_al_sahara 1

 

La roda gira i gira. Aquests dies he passat moltes hores a Urgències. Servituds de ser humans, de tenir familiars amb més senectut que un mateix. Passejar per aquells passadissos és entrar en una jungla de dolor, de feblesa i de tristor. És veure gestos d’amor en mans que s’agafen temeroses. La finitud i la mort en el capçal d’un cos que s’apaga. Les llàgrimes impotents davant la cruesa de la vida. Es fa impossible no sobresaltar-se emocionalment.
Quan després d’aquesta immersió surts per la porta d’Urgències, et retrobes de nou amb el món quotidià. On les emocions no són tant en sang viva. I et retrobes amb les cabòries en les quals estàs ficat en la teva ordinariesa existencial.
Com que hi he passat moltes hores dins aquesta jungla, a cops m’escapo. Faig incursions al món “normal”. Camino. Que em fa mota falta pel meu sucre i la meva obesitat. I ara acabo de trobar una motivació força punyent. Camino i camino, penso i repenso.
Em veig com un personatge d’una novel·la que transita per l’acera entre altres mutants vivents. Mutants que acabarem, més aviat o mes tard, mutant fins aquell llit de premort i introspecció. Privilegiats temporals de poder gaudir d’un sol que els il·lumina i d’un aparell sensoriomotor que elst desplaça i et deixa flipar amb qualsevol burrada.

Camino, gira i gira la roda. En cada passa que vaig fent per la ciutat vaig retrobant records de la meva vida. Conec molts carrers de l’època en què anava per totes les tocineries urbanes amb factures de xoriço Revilla, un sabor que maravilla.
En aquells temps era jove. No hi havia Google, ni mòbils ni hòsties. Aprenies els noms dels carrers i et situaves al tun tun. O si no obrint una guia urbana a tall de diccionari espaial.

Ara caminar és un continuo retrobar records a tot arreu. No tan sols dels del món de botigues porcines. De milers de coses. Llocs on vas fer tal cosa. Espai on hi havia tal altre. Proximitat al pis on vivia algú. I revius també les emocions dels records associades. L’esperança d’una trobada, l’amor desbordant assegut en un banc d’una plaça, la decepció o la desesperança de mil i un disgustos que un també ha tingut per aquests carrers.

Normalment sempre em moc amb moto i veure la ciutat caminant es força diferent. Les distancies es fan molt llargues. Però el carrer supura detalls mai observats. Amb la moto tan sols veus cantonades mentre el semàfor és vermell i poca cosa més. Vas pilotant una nau que et demana concentració i destresa. I els teus pensaments mai són tan contemplatius com quan et pots parar a mirar una esquerda entre dues llambordes.
Quan surts d’Urgències, si un es pot abstreure del que et capfica, pot arribar  ser molt gratificant i reparador.

Camino i camino. Gira i gira la roda. El meu món trontolla. Noto la fragilitat de la meva vida en cada petjada que deixo enrere. Sento una confiança quasi gratuïta en cada passa que faig endavant. A més dels problemes de salut familiars em venen al cap altres inquietuds.
Passats pel sedàs del clima hospitalari es veuen en una dimensió menor. Però segueixen essent muntanyes. Fa massa temps que estic a l’atur i em noto la preocupació enquistada en el fetge.
Per acabar-ho d’adobar, en el segon dia que ja estava a Ùrgencies,  també em van dir pel mòbil allò de què et desitjo el millor. Una forma més educada i edulcorada del ja ten pots anar a la merda.
Els mals d’amor també són més suaus passats pel tamís de l’ocàs de l’existència. Però al mateix temps més dolorosos. Tot depen dela salut per qui estàs passant el temps amb ella, acompanyant-la en aquell inòspit ambient de camilles i malalts urgents.

Si tot evolucina favorablement, com aixì a estat, és pots distanciar una mica més de la escena.  Quan sents a prop la mort tan sols et queda l’amor on poder-te agafar. La soledat pot ser un gran forat d’infinita profunditat si no tens a qui expressar amb el cor a la mà el que sents i penses.
Estar a Urgències uneix a la família. També et fa més dur  un desengany amorós. O qualsevol altre situació emocional on et pilli en el moment que vols estar unes quantes hores allà dins mentre no acabin traslladant el teu familiar a planta , fert-li proves i uns  quants dies més tard li acabin donant l’alta. S’ha acaba apagant la llum blava i la sirena i tot es va possant sl seu lloc.

Tot es fa més dramàtic en el context hospitalari.I ja és una sort que al final lo més dràmatic és que me quedat sense parella.  I ja és una sort poder sentir simple soledat sense tenir-hi associada cap angoixa.
Encara estic en la fase dels retrets i rabies internes. Però com ja sabent que és absurd continuar per aquest camí. La vida a cops és una putada. I per tenir la capacitat de ser feliç també has d’estar disposat a patir o sentir la defallença.
Passejant entre les camilles d’urgències, sentint que l’amor d’una dona m’abandona, els meus peus em transcendeixen i, en sortir de nou al món ordinari, em sento com  en un món màgic on poder deixar anar quatre llàgrimes.
La vida és una merda. I al mateix temps el millor que hi ha.

logo-con-cuerpo

 

nens_al_sahara 1

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s