Diuen que demà plourà. Fa tants dies que no ho fa que fins ho trobes necessari.
Mirant el cel i el sol radiant d’avui sembla mentida.  Però entenc que si no es demà ho serà a l’altre.  Tampoc s’equivoquen tant.

Per a mi la pluja té una part que no m’agrada gens. Com que sempre vaig amb moto es fa sinònim de molèstia i de perill.

A més és grisor. Absència de sol.

La incomoditat de tràfic o per fer qualsevol cosa a l’intempèrie.

El corre que plou.

El  no perdis el paraigua.  O la caputxa que no et deixa veure bé.

 

Per altra banda m’agrada perquè quan plou  la ciutat que es neteja. L’olor de la terra emergeix com si tingués vida.

I m’encanta  mirar pseudofilosòficament darrere la finestra veient com llagrimeja pel vidre.

La pluja rega la vida, la ciutat i a tots nosaltres.
Mola.

 

Mola també molt quan després d’un lapse de temps d’introspecció i recolliment més aviat o més tard tornes a veure la calidesa i color dels raigs del sol.

És com a pàrvuls. El sol i la pluja com a primers conceptes de vida.

Sol, solet vine’m a veure , vine’m a veure.
Les botes d‘aigua per jugar en els bassals.

La llum del sol i el seu joc amb la pluja ens rega i ens fa anar  creixent com a simples plantetes.

Demà diuen que plourà.

Bon dia pluja.
No tardis sol.