Nit de reis

De tot el nadal els records de més emoció i il·lusió són amb escreix els de la nit de reis.
Una emoció compartida amb els germans. Amb tota la família.
Els nervis d’anar a dormir. El despertar inquiet a trenc d’alba. Amb pijama i sabatilles despertar als pares i anar cap al menjador. L’al·lucinant moment de trobar la sabata rodejada de paquets embolicats. El ritual d’anar obrint els regals d’uns i altres. Amb aquella ansietat que no deixava ni parar per esmorzar. I després jugar i jugar fins a l’hora de dinar.

Recordo un any però, que entre altres emocions, vaig sentir molta pena.
Ja era un preadolescent. La meva mare, entre altres coses, em va regalar el que jo m’havia demanat uns reis i uns altres. Jo era de “piñon fijo”. Ni que passéssim els reis a Andorra, sempre volia el mateix.
I aquell any la meva mare em va regalar, com un símbol, el que va ser el meu últim madelman.
Però la meva ment ja no em permetia jugar en el meu món imaginari. Ja m’havia fet gran.