L’espera a urgències pot ser desesperant i esgotadora. Recordo el dia de l’ ingres de ma mare que la vaig deixar sola allà enmig d’un passadís per primera vegada. El meu germà ja havia marxat. Estàvem els dos sols en un racó del rés. Quelcom estrany m’aturava a apartar-me del seu cos. Vaig posar a poc a poc i suament la mà sobre de la seva espatlla per notar pel tacte la seva respiració tranquil·la. Sentia internament que jo un dia vaig sortir del ventre d’aquell cos ara ja envellit. En el contacte vaig establir un espècie de vincle ancestral. Com un emocional cordó umbilical que m’ha obligat a tornar a ser al seu costat moltes hores aquests darrers dies.
Després, mentre caminava cercant la sortida percebia el munt d’emocions, inquietuds i temors que palpitaven en cada llitera que passava pel meu costat.
A cada box que hi veia una imatge de la fragilitat o de patiment o de finitud d’una existència.
La tendresa del gest en els acompanyants. Els cossos exhausts dormint al costat del seu ser estimat en la posició més inversemblant.
Jo ja fa uns quants mesos em proposo perdre pes per salvar-me de ser diabètic. Les anàlisis i el metge havien estat molt clars. Però en l’existència quotidiana no ho havia aconseguit gens.
Des d’aquell primer dia, sense haver-ho decidit conscientment, vaig començar a caminar molt més. També a menjar quantitats mes petites (el canvi a menjar saludable ja l’habia fet feia temps). Aquest canvi ja s’expressa en la bàscula. Crec que inconscientment m’he sentit dins d’una llitera i al mateix temps vetllant-me al capçal. I el meu cos ha tremolat internament.
És com si sortís des del nucli de cada una de les meves cèl·lules un instint de supervivència. Una necessitat molt íntima de cuidar-me per endarrerir al màxim aquesta visualització primerament inconscient.
Passar unes hores a urgéncies no deixa de ser tota una escola de vida.
catalunya depenent / oriol23.cat 