L’etern partit de futbol

noticia-lionel-messi-barcelona-valencia
Malament ens van les coses quan  la política es converteix en en una lluita entre dos blocs, Mala cosa quan ho simplifiquem com si fos un partit de futbol. Ara cada dia hi juguem una estoneta. A vegades algú fa un gol. Però més que gols hi ha molt joc matusser, escadusser i moltes, moltes travetes. També entrades dignes de targeta groga o directa amb expulsió.
El joc net és una utopia com és ho és pels del bàndol romà la paraula diàlogo. Diàlogo però amb claudicació, dentro de las normas del reglamento interpretado torticeramente para no propiciarlo en realidad y dentro de los margenes de la santa orden del pito del arbitro.
Els gals guanyen algunes jugades però tampoc poden guanyar el partit.
L’estadi ara sí que ja és ple com es mereix un gran derbi. Ara sí que votaran, deien.
A les grades ja hi som tots. Uns barrejats, altres en grups organitzats i els ultres i els boixos de cada banda.

Jo visc a kornellà, ja ho he explicat altres vegades. Al meu balcó hi tinc l’estelada i el veí de sota hi té l’enseña nacional. Quan ens torbem per l’escala ens saludem i aquí pau i després glòria. Sempre ens hem comportat com gent normal. Però que no em vingui ningú amb el rotllo de què ells eren la minoria silenciosa i prudent que estava oprimida. Aquí mai n’estat d’oprimida i, certament, aquí jo sóc dels de la minoria. Quan hi ha hagut soroll i casserolades, sobretot el dia del discurs del Puigdemont l’endemà del discurs del rei, ells van treure espurnes amb de les cassoles. Ens van posar l’himne nacional i a qui li van dir vete de aquí com si no fos de la mateixa terra que ells, va ser a mi.

De tant menjar i anar a comprar, fa temps que he fet una amiga caixera al mercadona. Primer li feia bromes del tipus quitame algo que no me llega. Després les bromes van començar a anar sobre el procés i ens seguíem la conya l’un a l’altre.
Fins fa poc la broma més repetida era de l’estil que a ella li feia por irse a su tierra i que luego en la frontera no le dejaran volver a entrar sino tenia el pasaporte. Jo sempre li tornava intentant ser còmic i conciliador. Com a bon adoctrinat m’han ensenyat a ser educat defensi el que defensi l’altre.  I si es pot inclús ser pedagògic. Molt de la doctrina això últim. I és que si no anés així per la vida, encara tindria menys amics dels que tinc com a veïns. Però de l’humor de la meva amiga es desprèn que ella viu lo català com una amenaça al que ella considera la seva identitat i cultura. A ella, i a tots els seus, el discurs d’un sol poble, la mil·lenària cultura i llengua catalana, l’escola de renovació pedagógica i altres pals de l’estil comoo que no les llega, no els hi acaba d’arribar ni se les espera.
Ara la conya evidentment ha canviat al rotllo Tabarnia. De fet amb el Joan sempre havíem comentat que era estrany que aquest concepte no fos més popular ja fa molt temps enrera. Ara si, clar. Ja se’n han cuidat prou els amics conciliadors. Visc en un municipi del cinturó taronja. No han respectat l’hegemonia del successor del Montilla. Tururut pel senyor Balmón i pel pocs bastions que li queden al PSC al cinturó roig descolorit a taronja.
Ara a la grada Ciudadana estan embravits. Campeones oe,oe,oe. Vamos a ganar i a por ellos. No ho dic pas per la meva amiga caixera que seguim fent els tràmits de la compra entre bromes i bon humor tot i que ella ha de ser votant de la camarilla. Fijo.

eleccions1
Però per exemple, ja el mateix dia de les eleccions, vaig tenir una ratllada a la xapa del capó en una cantonada. Dinava de menú amb el meu fill al japo de sempre. Li estava explicant que quan havia anat a votar m’havia trobat amb un tipus que tot ostentós anava a votar amb una corbata ben taronja chillón. Òbviament el meu adjectiu qualificatiu del senyor no va ser del tot més correcte. Però ho estava parlant en la intimitat d’una taula de menú amb el meu fill.
Doncs em va interpel·lar un senyor de la taula del costat que en castellà em va dir que fos més educat que hi havia niños delante. És veritat que tenia un nen a l’altra banda de la taula. Però d’una edat que com si jo m’hagués cagat amb el sant cristo més gros que el nen no s’hagués percatat de res.
El primer moment tant jo com el meu fill ens varem axantar. Ens ho havia dit educadament. Però a mesura que vàrem anar avançant en la ingesta del menú, tant jo com el meu fill, vàrem tornar a parlar com bonament ens rota. Ens vàrem anar mirant dissimuladament amb aquell individuo. Ens acabava de fer una entrada amb tota la cama a la nostra taula del pal de habla en castellano puto enano.
Nosaltres, després de la perplexitat inicial, estàvem una mica rebotats. Criticàvem obertament el món polític en la nostra llengua. Vigilant per si el pavo tornava a piular no ens agafés amb la guàrdia baixa.
Afortunadament el senyor ja no ens va dir res més. Si va estar pendent de la nostra conversa, se la va menjar amb patates. Tot va quedar aquí. Però és bastant gràfic de com teníem a la hinchada ciudadana aquell mateix dia quan encara no s’havien proclamat victoriosos salvadors de les essències pàtries.
Per fortuna els seus gols i resultats no van deixar de ser molt espectaculars bàsicament perquè els de la banda gal·la xutaven en porteries separades i no anaven junts.
Això no impedeix dir que el seu resultat no és ni molt menys menyspreable. A Kornella havien guanyat als fins llavors invictes socialistes i als municipis limítrofs també.
Però afortunadament aquella pròrroga l’havien perduda i els seus càntics van ser de paper de fumar.
Sort que és així. Aquests tipus amb un moment ens posen a fer-nos parlar en castellà, cremar l’escola catalana i el que faci falta. Almenys aquesta va ser la gènesi del virus que ara s’ha propagat i que pretesament ens ha de curar de la nostra infecció. Conciliaran a tots els catalans com a buenos hermanos. Pero todos castellanos.
companys nou
El partit de futbol continua en el seu infinit decurs. L’àrbitre havia imposat una pròrroga en forma d’eleccions i si el seu bàndol hagués guanyat s’haguera acabat el partit per
100 a zero i tots cap a casa. I el que es posés rechiston a quemarlo en la graella de l’Escorial.
Però els refotuts gals dels collons havíem guanyat l’escomesa i la prorroga. Ens vam salvar d’una aniquilació humiliant i venjativa.
Immediatament van aclarir que aquella pròrroga era una com tantes altres. Fins que no guanyin el mes amigets del àrbitre i del reglament aquí a seguir xutant la pilota.
A la grada ens barallem entre els que cridem perquè que el gran àrbitre va ser coronat per la dictadura franquista i el reglament escrit agafats per la solapa i els que diuen que viva la santa virgen i la santa constitución.
Continuem el partit amb el Messi i uns quants més a la banqueta enreixada. El Guardiola i uns altres més a seguir jugant a l’estranger.
La federació que vetlla per l’aplicació del reglament ara ja no es talla un pèl. Tant li fot inclinar barroerament el camp cap a la porteria gal·la com fer que una línia recta faci corba. El que més convingui. Ara ja val tot. Ja no calen caretes i si fins ara eren mayoria silenciosa, ara ja són la cavalleria del 155 fins que dios les de la razón.

Els que cobren per gastar saliva, tots els seus poders mediàtics i tots els ressorts estatals ens expliquen un cop i un altre que nosaltres estem dividits i que ells ens reconciliaran. Quin panorama.

Afortunadament, pels carrers de Kornellà encara respectem les normes i si circulem amb vehicle, ens aturem en el pas de zebra i inclús ens saludem amablement. No ens anem preguntant si ets un puto Ciudadano o un puto de la Cup.

A l’estadi ja ens hem contat tots unes quantes vegades de diferents maneres. Però com que gairebé anem a mitges o no hi ha prou quòrum o prou vergonya, ja no  ho sé. A més  l’àrbitre va  amb els que perden per el que  tota l’estona estem igual. Un carajo vamos a ceder en nada . Vamos a imponer la razón que, obiamente, la tenemos nosotros y es nuestro imperio de la ley y de lo que mas convenga.
Qui s’emporta més hòsties, ja sigui a l’hora d’anar a votar l’u d’octubre. Sigui anant a la presó per revolucionari violent o sigui anant a fer el turista són els de sempre. Els que no poden guanyar perquè són uns putos delinqüents. Que volen aquesta gent que volen canviar el reglament de matinada.
I vinga màrtirs i victimisme perquè les víctimes bé que ho són de debò. Puigdemont a prisión. El osito al talego y a por ellos.
De fet no ens les foten més fortes perquè encara hem d’anar a treballar i ells poder seguir dient que nosaltres diem que ells ens roben. Una merda, vaja.

El senyor que ven els cacauets i les coca-coles mentrestant va fent l’estiu. Els de l’estadi on es juga la lliga estatal tenen una alineació que els permet fer les trampes que calgui a l’estadi de províncies malgrat que on allà quasi arrasen aquí tan sols són quatre i sumant als altres no són prou. Tu xuta pa alante que el arbitro no mira.

Els de l’estadi de la Champions miren cap al cel tal com han pactat entre seleccions. Això no podia ser d’una altra manera. No sabem encara que s’havien fumat o qui havia enganyat als il·lusos gals de què això no seria així.
El partit s’eternitza. De fet ja no sabem plantejar-ho d’un altre manera més que com un puto partit de futbol. I a més sense que valgui un empat. Un asseguem-nos al voltant d’una taula i parlem de veritat sense apel·lar a justícies de reglament pudent.
Això mai.
Hay que ganar como sea.
I els altres resistirem la vil opressió però una merda ens menjarem.

Sort en tenim que pels carrers de la ciutat no anem lluint les banderes perquè sinó sí que seria de fer-se mal. Compartim l’asfalt, la vorera i les places en una aparent normalitat.
L’estadi segueix ben ple però tan sols s’hi juguen uns quants minuts cada dia. Després a Kornellà, com a tot arreu, seguim vivint, treballant, menjant, dormint o mirant la tele. Uns veneren la Virgen de la España cañi i els altres la moreneta de la república en l’espai intergalàctic. Al final és com l’opi del poble, una religió moderna on la missa es fa a l’estadi.
I a l’estadi el futbol ya se sabe. El futbol és asin i això és una lluita sin fin.

logo-con-cuerpo

 

SEGUEIX-ME

 

noticia-lionel-messi-barcelona-valencia

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s