Ja us he explicat que aquests dies he estat anant a urgències i després a planta per un problema de salut de ma mare. Si tot va bé avui li donen l’alta.
Des del dia dos fins avui el meu cor ha bategat moltes hores pels voltants de l’hospital de Sant Pau. Han estat uns dies molt intensos emocionalment. Si ets dels meus més de tres milions de seguidors asiduos ; ) recordaràs que també et vaig explicar que afegit al problema de ma mare hi vaig haver de sumar una ruptura sentimental. Ara que han passat més dies i tot va sedimentant prou content estic de com he portat tot plegat. En un altre moment l’estrès em podria haver destrossat.
Ahir, en un altre dels meus passejos. Vaig tornar a reviure molts records. Aquest ingrés de la meva mare ha acabat estant un viatge pel meu interior bestial.
Avui la visita turística ha estat pels voltants de la part vella de Sant Pau. El Sant Pau d’abans, el d’una arquitectura modernista impressionant.
Jo vaig conèixer Sant Pau de petit de la mà de la meva iaia. Podem estar parlant de fa uns 45 anys. La meva iaia fa molt temps que va marxar. Va morir ingressada a Sant Pau.
Vàrem anar a no sé quin metge. Si heu conegut Sant Pau, sabeu que és meravellós. En aquella primera visita no vaig conèixer la part monumental dels pavellons. Vaig descobrir la petita ciutat interior que els connecta. Un entramat de carrers al subsòl que és normal que encara recordi. Per un nen aquells carrerets de parets blanques amb les seves voreres i “asfalt” submergits eren al·lucinants. Amb la meva iaia al costat imaginava un temps de guerra i de gent vivint en refugis. La imaginació quan ets nen és infinita i màgica.
Més tard vaig conèixer el Sant Pau exterior. Els seus pavellons modernistes em deixaven bocabadat. Recordo perfectament com vaig entrar una vegada al pavelló de Maternitat simplement a contemplar la cúpula de la sala d’espera. Arquitectònicament és una passada,
De fet tant és així que ara és patrimoni mundial de la Unesco. I clar, que no havia de passar en una societat capitalista com la nostra. La part més xula ara és privada. Encara la pots visitar en plan guiri, però pagant 14 euros i en un horari determinat.
Jo vaig estar donant voltes per la part no restaurada i giritzada. Resulta que també hi tinc altres records associats a aquells edificis de fa molts anys. Concretament el 1989 vaig estar ingressat una setmana en un racó de tots aquells edificis.
Ahir vaig poder reconèixer la sala gran, de la planta on jo m’estava, on hi havia unes taules i un televisor. Òbviament com eren els televisors abans, aquelles caixes voluminoses i de pantalla arrodonida.
Vaig recordar que en aquell indret em vaig guanyar l’antipatia d’una infermera. El diumenge feien una carrera de motos a la tele. Jo ja vaig anunciar amb antelació que a aquella hora es posaria aquell canal i que m’era igual si algun altre pacient tenia una altra preferència. Em fa riure recordar-ho. Cal dir que parlem dels inicis de què els catalans comencessin a fe algo important en el mundial de motos i que tan sols es corrien unes 15 carreres a l’any.
Això em va portar a recordar més coses.
La meva mare, la que ara està ingressada però als edificis nous, em va portar una tele per posar a l’habitació i distreure’m. A casa meva sempre hem sigut molt drogoaddictes de televisió. Era una Triniton de l’època de 14 polsades que hem vaig posar a una tauleta que es prolongava als peus del llit. Estem parlant de quan et cobraven un preu diferent per comprar la tele amb “poder” (comandament a distància) o sense. La meva no tenia poder i l’exercia prement els botons amb els dits del peu.
En el súmmum dels records. Gairabé en l’extasi. Ahir em vaig emocionar molt retrobant un racó que em pensava que ja no existia. Ja havia passat altres cops per allí i estava tapat dins d’una gran reforma de tot l’edifici. Ara en aquella part hi ha l’administració i la direcció de l’hospital.
Doncs el racó ha reaparegut. En un passadís que segueix igual entre dues parets dels edificis. Una part nova i una part vella. Eren unes escales i un portal per on es podia accedir a la planta on jo estava ingressat.
Vaig retrobar les escales on jo sortia i m’asseia. Allà fumava, en aquells temps fumava, i reflexionava sobre la vida i sobre la mort. Recordo perfectament les meves diatribes, les meves angoixes, les meves pors i les meves esperances. I parlem de fa 28 anys.
Una tremolor interior em va commoure en veure el marc petri d’aquella porta intacte i l’escala reformada però molt semblant.
Resulta que finalment l’estada de la meva mare a l’hospital, i de fet unes quantes hores també la meva, ha estat un viatge per records i pensaments molt profunds en la meva vida . L’oportunitat d’elaborar una magnitud important d’emocions.
Catalunya depenent 