Sóc usuari de la sanitat pública de tota la vida. La veritat és que n’estic força content. Aquest inici d’any mateix, la meva mare ha tingut un tema de salut important i l’han atès molt bé a l’hospital. Amb molt temps d’esperes però molt professionals.
I jo amb del meu metge de capçalera en tinc molt bona opinió. Em sento molt ben atès.
L’última vegada que el vaig veure em va convèncer per fer-me una visita amb la infermera i que parles amb ella de dietes, de com cuidar-me del fet que estic al llindar del sucre a més de ja tenir que pendre medicació pel colesterol, tenir sobrepès (obesitat seria més objectiu potser), etc.
Bàsicament els meus dubtes eren amb lo del sucre. Lo de la dieta del colesterol, menjar sense sal i tal ja ho tinc força instaurat. La veritat és que ara ja menjo força sa….el problema és que en menjo massa quantitat. Em costa contenir-me.
Amb aquests antecedents he deixat el que estava fent.(que després hauré de recuperar) i he arribat a la meva hora d’infermera. No hi havia anat mai i quan n’he vist sortir una de la porta del costat del meu metge li he preguntat si ella era la infermera del doctor Tal. La dona m’ha fet cara d’importunada i m’ha dit que aquest doctor té moltes infermeres i que ella ara estava atenent a un pacient. Jo li he contestat que em disculpés però que, ja que parlàvem, si jo podia entendre que de les moltes infermeres que té el doctor tal, avui i ara, era ella qui la que aquella hora estava atenent als pacients. La senyora més importunada encara, en comptes de dir: si, sóc jo, asseguis hi esperi… M’ha dit que no ho podia saber, que hauria de mirar la llista per saber si em tocava amb ella o no i que anés a la cua de recepció a preguntar-ho.
Merda!… ja he entès que si era ella i que començàvem amb mal peu. Típica conversa besuga i de no em paguen per raonar… Vostè segui i calli.
Obedient m’he assegut a esperar. Al cap d’una mitja hora llarga m’ha arribat el torn.
Evidentment era ella la que estava a dins amb cara de pomes agres. Jo li he demanat disculpes per si abans l’havia atabalat. I merda. Era d’aquesta gent que quan li demanes disculpes encara s’abraonen més com si li mostressis feblesa o li acabessis de dir imbecil i m’ha fotut el típic sermó de funcionari mal tractat per la vida i tal i tal.
Clar, llavors et defenses i li dius que hagués estat tan simple com haver dit que era la infermera del doctor Tal i esperi que ja el cridaré i més merda encara. Doble rotllo i amb un to més pujat.
Total que tota la visita a estat de colleja. Jo ingènuament pensava que amb els meus 55 anys em faria un discurs més elaborat. Tampoc ha servit de res dir-li que des de la visita amb el doctor ja havia perdut pes significativament. Però no, es veu que la manera per motivar-te per perdre pes i millorar els teus hàbits de salut és a força de renyar-te com un nen de P-3.
La tia no ha perdut ocasió per anar-me fotent collejas. M’ha vingut a dir que tot era molt simple i fàcil. Menjar sa i equilibrat i caminar. Jo ja no sabia si prendre apunts de tantes coses que deia (ironia) i quan li he fet preguntes em mirava amb cara de com si jo fos idiota.
Amb aquest bon clima la tia em diu que em mirarà la tensió.
La pressió ha sortit alterada i el ritme cardíac també.
Pren vostè cafè? Colleja.
Vostè s’ha posat nerviós oi?
Que era de contestar: Nerviós no sé, però que començo a estar fins als collons de discutir amb vostè la veritat és que una mica sí.
Total … Que vingui d’aquí a un mes que el tornarem a pesar i a mirar la pressió.
Només m’ha faltat que abans de sortir em fotés un jec d’hòsties i un últim recollit de collejas per sortir calent i no passar fred pel carrer.
Jo, després de fer la cua per demanar la nova hora amb el meu botxí d’aquí un més, m’he vist caminant emprenyat com una mona.
Està clar….Ja començo a ser d’aquells iaios que no fan res del que amb bones formes se’ls hi diu. D’aquells putos iaios que veus pel carrer remugant.
Malauradament la veritat era aquesta. No me n’he pogut estar de caminar un tros de carrer exclamant tot el que m’he mossegat la llengua allà dins. Mala dona dels collons que em fot l’esbroncada com si m’hagués pegat al pati amb un altre nen. Mala bruixa que em fot a parir i em fa pujar la sang al coll i després em diu que si m’he posat nerviós. No et fot la tia!
És una merda fer-se vell i anar tenint problemes de salut. Quan són importants t’atenen força professionalment. Però quan són menys aguts i qui t’atén no té un bon moment ni vergonya, és de cremar el sant cristo gros.
He decidit que d’aquí un més aniré a la farmàcia. Allà em pesaré, em miraré la pressió i em fotré uns quants cops de cap contra el taulell de la farmàcia.
Ho hauré fet millor, no hauré esperat mitja hora i m’hauré motivat i après el mateix que amb aquell monstre que cobra per donar pel cul.
I podré seguir dient que estic molt content de la nostra sanitat pública.
Catalunya depenent 