Darrerament escric més entrades que mai pel meu blog. A poc a poc he acostumat a la meva ment a vehicular emocions a través dels meus escrits. Gairebé cada dia em regalima una pulsió o altra plasmada en un article on parlo del país o les meves coses. Sobretot si em passa alguna cosa que em remou o trasbalsa emocionalment.
A poc a poc vaig escrivint com una petita novel·la de la meva vida. M’agrada i m’esforço per tenir lectors i que em segueixin. M’agrada pensar que ho explico a algú. Que no parlo a una paret freda i inert. Parlant puc deixar sortir les coses que em capfiquen.
Després em converteixo en el meu millor seguidor. Rellegeixo les coses que vaig degotejant en el meu blog. En una novel·la que conec millor que ningú perquè es basa en la meva vida quotidiana.
Darrerament surten publicats massa passatges una mica tràgics. Rebo patacades periòdicament. Ahir hem lamentava en un article per com és el món i com la veia venir. Avui ja lluito intentant aixecar-me d’un nou sotrac.
La vida té una part inherent, irremissiblement, tràgica. Mentre no arriba la tragèdia final. La mort que relativitza totes les altres petites tragèdies que van passant.
La bellesa que avança i creix cada dia que passa. La passió que tantes emocions esvalota en un amor que s’acaba i et deixa. La feina que has fet durant tants anys i que arriba un dia que et diuen que no et canviïs i passis pel despatx. Un acomiadament que em costa de creure que estigui passant i un reguitzell de canvis que acaben sedimentant en el temps. Un divorci desagradable i un fill que et reclama atenció. Les sempre inesperades aparicions per urgències perquè a succeït quelcom que al primer moment tampoc no pots ni creure. Una trucada apujant-me el lloguer de forma abusiva quan ja estic traient la llengua en el meu atur. Petites crisis en la línia del temps, petits canvis sumats a algun de gran. La petita tragèdia quotidiana.
Avui fregava a fons tota la casa preparant l’entrevista amb el propietari del pis. Rentant roba i el terra és com endreçar el teu endins. Cada cop faig menys neteges del tipus de passar revista i tot. Un temps enrera les tenia associades romànticament a la visita d’una estimada que ara ja no arriba. Quanta introspecció em dóna regirar tota la casa amunt i avall renovant la seva pulcritud efímera.
Fregava com a protocol necessari d’elaboració prèvia d’un possible disgust. Després de dinar amb el Pau i d’endreçar una bona estona he fet un merescut cop de cap al sofà. Però aviat, d’entre les meves oníriques onades ha sonat el timbre del mòbil.
Tot el protocol se’n va a la merda. Demà no ve la propietària. Mesquina proposta per telèfon d’augment desproporcionat del lloguer del pis. Mesquinesa via telefònica estalviant-se visites i protocols innecessaris. Disgust exprés i fora punyetes. Vulgars paraules que t’embolcallen i t’atrapen en el teu miserable rol del cul venut.
De nou la sensació tràgica de no creure el que t’està passant. De sentir-te de novament un il·lús sorprès i esclafat per la cínica realitat. De nou aquell mal gust de boca que acompanya les lletges notícies.
Caminar. Ara tot ho camino. Elaboro i paeixo caminant. També ho compagino amb agafar el mòbil i verbalitzar. Conjuro el meu vulnerable estat compartint paraules que m’abracen. A l’altra banda del telèfon hi tinc com un supra seguidor i lector del meu blog. Algú que coneix prou bé la meva novel·la. Algú que m’escolta i m’acompanya en la meva indigestió de realitat.
De nou vehiculant per la paraula pulsions i ires que cremarien el meu interior si no les expressés.
Em sento una mica tip de roïns comportaments que em maltracten i que he de contenir mentre inútilment m’ofenc i m’enfado. Últimament no guanyo per disgustos. Com molts cops, penso que la vida és plena de merda i si la teva posició és feble i precària et deixa esquitxat de dalt a baix.
Camino incansable fins que l’autovia em barra el pas. Si he caminat tant sense ni fixar-m’hi és que realment dec estar tocat. Sort que el fil de la conversa m’ha mantingut lligat a un part estimable de la realitat. La part no estimable es veu molt gran i molt fosca, del color d’una nova petita tragèdia més. Quina merda quan sents que el món és una merda i decideixes que el millor que pots fer és anar a dormir.
Catalunya depenent 