Em faig gran. Ja fa temps que vaig deixar els Madelmans perquè ja no gaudia jugant amb ells. Tinc certa melangia de quan era feliç en aquell món d’imaginació en el que em divertia.
Però em faig gran. Era inevitable.
Ara ja passejo pel carrer amb aspecte de jubilat jove. Benèvola manera de dir aturat amb “vistes” a la llarga durada per caducitat en aquest dèspota mercat laboral.
Però al que vaig. Ara de gran he agafat afició a jugar a ser un bloguer. M’agrada expressar-me audiovisualment o escriure sobre el que penso o sento.
Però he de reconèixer que per algunes coses ja arribo tard. Jo vull intentar expressar una emoció o un estat. Inclús donar una opinió sobre alguna cosa.
Però ja no pretenc escriure un article ben argumentat, ben raonat i construït com un veritable catedràtic. He deixat passar massa temps distret en sobreviure sense cultivar-me adequadament.
Darrerament, al·lucino en la meva altra gran afició. M’agrada fer un cafè amb llet devorant articles d’opinió. I quan en trobo un dels que em trenca la goma dels calçotets de la sorpresa que em dóna, no puc evitar publicar-lo. El posso al meu blog després de venerar al seu autor. Com els madelmans amb els que ja no puc jugar hi ha articles que jo mai podré escriure.
El d’avui realment és de sucar-hi pa. Però abillat amb les millors gales.
Sense més preàmbuls, un article de Josep Domingo Ferrer.
L’ estat espanyol i la nació castellana
La Corona y el Cetro reales, en el Hemiciclo del Congreso de los Diputados el pasado 19 de junio, con motivo de la proclamación del Rey Felipe VI.
Catalunya depenent 