“Com a mínim hi ha tres accepcions del terme franquisme: una primera, un conjunt de noms, expressions i maneres de pensar i d’actuar amb les quals s’identifica un grup (franquistes); una segona, els descendents directes de la família Franco; i una tercera, menys explorada i no al·ludida, que relaciona el franquisme amb un conjunt social relacionat entre si, el poder del qual es fonamenta en la proximitat i el contacte amb les màximes autoritats de l’Estat. No només aquelles que envoltaven el poder des del 1939 fins a la mort de Franco, sinó també els governs de la monarquia preconstitucional de Joan Carles I, des del 1975 fins al 1977.
En aquest sentit, aparells de l’Estat com el judicial o el militar han sigut assenyalats com a “franquistes”, mentre el poder econòmic es mantenia en un segon pla. Els Del Pino Calvo-Sotelo, Villar Mir o Revoredo, entre les 10 fortunes més grans, queden fora de l’ombra de la sospita, tot i el seu patrimoni resultant i el seu poder, equivalent a una dècima part del PIB espanyol, i malgrat les connexions amb les trames de corrupció política.”
Valgui com complement a l’ article d’ahir sobre el franquisme que corre per les venes del rei Felip VI. L’ Espanya contemporània no es pot entendre sense recordar que la gènesi del poder econòmic a l’estat s’arrepenja en l’espatlles amples del cercle del dictador. Els cognoms i hereus il·lustres que continuen en la judicatura, el poder militar, mediàtic i, òbviament l’ economic, van plens d’aquesta genètica franquista que ha seguit la seva expansió imparable i que empara la situació actual.
Avui cito l’article de Rubén Juste del diumenge, Que acaba l’article parlant d'”Una generació que va viure i va créixer amb una idea de “mercat” poc democràtica”.
https://www.ara.cat/dossier/genesi-del-economic_0_1951004938.html