Catalunya i la gentrificació

La gentrificació –ennobliment^[1]– és un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d’un barri (o àrea/població més o menys extensa) antigament degradat o de classe baixa que acaba essent de classe mitjana-alta. Els edificis hi són restaurats o modificats, tot incrementant-ne el valor, cosa que a la llarga n’acaba expulsant llurs antics habitants, més pobres amb llocs de treballs precaris.

La lluita per la sobirania popular (és a dir, per la democràcia) és, en part, la que enfronta Catalunya amb Espanya, però és, sobretot -aquí i a gairebé tot el món-, la que enfronta el poder públic amb el privat. Quan es parla de crisi de la democràcia i d’auge dels populismes, es posa molt l’accent en la demagògia dels líders xenòfobs, però s’oblida el seu caldo de cultiu: uns governs estatals i supraestatals entregats als dogmes neoliberals que, mentre fan bandera del be comú, pacten, preserven i augmenten en llotges i reservats els privilegis d’una elit malalta de cobdícia. La crisi de la democràcia deriva d’un poder públic molt poc públic. I el seu desenllaç es juga en el pols entre una globalització que estira cap al consum insolidari i una localització que exigeix compromís ciutadà.

És el pols que avui es viu, dramàticament a tota l’àrea metropolitana de Barcelona. D’una banda, els invasors globals: fons d’inversió voltors i bancs rescatats que hi tenen un munt de pisos buits. De l’altra, els resistents locals: famílies que hi han trobat una vida al seu abast. I, com a camp de batalla, l’objecte de desig: els barris d’una ciutat que atrau el món i no pot créixer. Buidar la zona de veïns que, pel simple fet de viure-hi, no permeten dur a bon port les seves operacions especulatives. I en tenen prou sent passius per desbordar l’ordre públic. I augmentat com que una tàcita simbiosi entre la cobdícia cruel i la desesperació marginal escampa els seus efectes altament pertorbadors per accelerar la gentrificació de tota l’àrea metropolitana de Barcelona. I el més sorprenent és que, mentrestant i malgrat tot, l’àrea es gentrifica.

La Catalunya del futur president de la Generalitat. Es digui Puigdemont o el que faci falta, després de no poques adversitats, haurà de lluitar contra això amb eficàcia. Té en l’AMB una prova de foc. Però que són coses que si es poden treballar des d’una Generalitat autonomista i vigilada.

Els ciutadans tenim el carrer però necessitem preservar les alcaldies, el poder local junt amb la Generalitat no intervenguda oficialment (sense 155 explícit). El poder del poble a de sobreviure la invasió. ¿Com es pot dignificar una àrea sense matar-hi la diversitat que civilitza? Tenint prou força perquè el poder públic torci el braç al privat. La tenim? ¿Fem el que cal per arribar a tenir-la? Un dels danys col·laterals del Procés és que anem posposant el debat ideològic.

Esperem que les municipals ens permetin recuperar-lo i que des de l’àmbit més local plantem cara al global revitalitzant i estenent els barris -la vida associativa i la convivència mestissa- fins que envaeixin els suburbis. Probablement és la millor manera d’ampliar la base sobiranista.
Visc a Cornellà. Fins fa poc cinturó roig i que en aquestes municipals es dirimirà si segueix governant el socialista Antoni Balmón, últim vestigi del poder roig a la comarca i secretari general del Psc–psoe . Perdrà la majoria absoluta, si no un daltabaix més gran. Roig o taronja,.. vaja la qüestió…

És als barris on ara s’ha de veure lo de què els carrers seran sempre nostres i marcar línies vermelles clares de pau. Fins ara a peu de carrer no hi ha crispació. Convivim en pau en una heterogènia imperfecte però quotidianitzada. Però tenim cert temor a la invasión de los ultracuerpos. Ciutadans estranys que no estan abduïts com nosaltres. I voldran guanyar i a por ellos….

Les línies vermelles són clares. Sempre des del pacifisme més absolut.
Ara és quan realment volem veure que ells són els portadors de la concòrdia i unió en el bé comú. Jo, a la meva zona, ja hauria de ser una espècie protegida per perill de gentrificació. La metgessa del meu fill, des del despatx del costat, va dir: catalanoparlants!!!.

Som raros ja dintre del sistema de Cornellà. Infectats i abduïts. Rars..
Però que convivim parlant en català a tort i a dret i no tenim cap problema. Si no t’entenen parles en castellà però en molts àmbits i comunicacions cada persona s’expressa com millor li surt i deixa expressar a l’altre com també millor li surti. Jo a vegades em sorprenc perquè parlo amb gent en català i no me n’adono que estic parlant amb un castellano parlant habitual fins que no ha passat una bona estona o perquè ha fet una castellanada delatora. Sorprèn molt gratament. A Cornellà hi ha gent amable en totes les llengües. Convivim en pau. Tan sols els més paranoics tenim malsons amb la invasión de los ultracuerpos.