Puta mili

Avui tan sols faig un esbós. Això és llarg d’explicar i és parlar de la meva vida. D’un testimoni de aquells que essent benevolents encara et diuen que ets un victimista.
Neixo el 1962. Franco encara no ha nomenat successor al principe Juan Carlos. Quan mor un profe ens espera a la porta per dir que no hi ha dia lectiu d’EGB.

A casa els meus vells van fer una festa a la nit amb la colla sardineta. Uns quants amiguets units per professions lliberals, contaminats d’ideologia socialista (en accepció antiga, incloïa marxisme i autodeterminació), i amb consciència política.
Jo era fill d’uns pares en declivi postcatòlic però convençuts que s’havien de portar catalans al món. Som cinc germans.
No sóc jove. Quan n’era, la mili era obligatòria. Malgrat que el col·lectiu per la insubmissió ja funcionava, la gent encara pillava privació de llibertat per problemes militars.
Després d’uns anys de pròrroga per estudis vaig haver de fer la mili. Vaig ser dels últims reemplaços abans que arribés el pacte pel qual es va suprimir la mili i la lei de adoctrinamiento católico, nacional, militar por supuesto con dos cojones i arriba espanya joe!

Vaig fer la mili a Madrid. Tretze mesos i mig de mili. Amb els primers 45 dies al campamento hasta que jures bandera i seas un soldado-  A Càceres… quarter (o Campamento en su momento) de Santa Anna. Encara existeix reformat.

El record global és grat. No havia trepitjat res d’Espanya fora de Catalunya. Si Catalunya és Espanya seria molt accessori per un puto soldat arrasarat en una garita de freda nit a Canillejas ( Madriz ). O 45 dies observant la profunditat del cel estelat de la nit a Extremadura. Viatjar, encara que sigui a distàncies interprovincials, sempre és enriquidor i al·lucinant.
Altra cosa és tot el component coercitiu que t’obliga a estar allà contra la teva voluntat. En estat de privació de llibertat. Militaritzat.
Tampoc coneixia Madrid. Havia arribat en el seu dia amb moto fins al circuit del Jarama, a prop d’Alcalà d’Henares.
A Madriz “vivia” al
Cuartel de Sant Cristòfol (patró del conductor) del regimiento general de autos ubicat a Canillejas , al lao de san blas, parada metro torre arias.
Vaig anar a parar allà perquè tenia carnet de conduir. Era com una reserva de camions que podíem fer combois per tot el territori espanyol quan els soldats amb assemblea així ho decidíssim.  : )

Jo era de la companyia nueve i vaig conèixer els voltants de Madrid i vaig circular pel mig de Madrid habitualment anant al Cuartel general al mig de la Cibéles.
I també a diferents quarters d’aviació, guàrdia civil, acadèmia de sotsoficials, etc. d’arreu d’Espanya on l’assemblea hagués decidit anar
Vaig viure doncs un any ubicat a Madrid en un quarter i en un pis de militars on també hi vaig poder dormir a la meva època de pernocta.
Vaig conèixer el tubo. El metro de Madriz et porta on vulguis. Vaig conèixer la capital. Inclús el Parque de las Delicias , ubicat relativament a prop del meu quarter. Abans de ser reformat i que era impressionant de visitar. Un espai immens amb un petit llac entre molta vegetació. Un lloc on aparcar la barqueta amb sostre i tot. Un jardí immens de vés a saber qui. També hi havia el seu palauet, en aquells moments tancat. Una meravella històrica de no sé qui a l’extraradi de la Villa i Corte..
Vaig conèixer gent de Madrid. De la parada de pueblo nuevo bàsicament. Allà hi havia un antro on ells jugaven al mus. Em van ensenyar la sierra on un familiar d’ells hi tenia un terrenyet. Vaig viure la moguda madrilenya d’aquell moment amb el cogote afaitat i amb paranoies militars ordinàries.
Vaig arribar a fer un mes de cuina per tenir quinze dies de llibertat. De permís extra per fugir d’aquella bombolla opressora en forma d’uniforme i aquarterament o de comboi que va ser la meva relació amb l’exèrcit durant més d’un any de la meva vida.
Allà també vaig aprendre que a les misses es deia el de por mi culpa, por mi grandisima culpa, colpejant el pit.
Un extraterrestre catalino  (a aquella época era: polaco) en un quarter de la corte.

Si no eren “vacances” extres guanyades amb la suor del dur treball militronco, els períodes ordinaris de llibertat eren molt més petits. I passaven a Madrid. O en hores molt concretes si estaves dins d’un operatiu fora del quarter. Llavors disposaven de tu ful time. T’alimentaven i et manaven.
Al meu quarter no tenir carnet de conduir equivalia a xupar guàrdies per un tub.
El sofriment militronco més comú que hi havia. Amb las “trinchas” posades dormint al cos de guàrdia. Dues hores en un puesto de guàrdia cada quatre hores.
Sóc de l’última generació que podrà parlar de batalletes de la puta mili.
Si m’esforço. En faig un semi relat, semi novel·la, semi cagarro contra el militarisme i semi col·lecció de posts en el meu blog.