Retorn

Retorn. Calma. L’absència del seu fill Pau li donava pau. Acabava de passar els quinze dies perceptius al mes amb el seu alter ego adolescent amb el qual representava que ell havia d’interaccionar des del seu rol de pare. En realitat el sotmetia com a ajuda de cambra i para todo. Sense ascensor i ell consumint quilos i quilos de menjar. Embrutant al seu pas i deixant la roba llençada feta reboltijo. Quan després ell era un fill de puta que no escoltava. Quan estimava a en Pau. Quan estimava la pau de quan allò s’acabava.
El silenci a tot arreu i a tota hora. Sense cap aparició d’un monstre dient que tenia gana. Exigint el menjar a la taula sense no parar ni una forquilla ni haver pujat a casa ni un sol quilo de menjar al puto tercer sense ascensor. Enganxat a tota hora en algun puto vídeo pel mòbil.

En la recuperada tranquil·litat Josep a poc a poc s’adonava de la magnitud de tot el que havia passat.
En un mes havia sofert una situació desestabilitzant. Havia tremolat el terra als seus peus.
I en la gestió ordinària del temps havia anat força atrafegat i estressat.
Ja ho tenia això en Josep de desajustar-se quan tenia més d’un front urgent a l’hora reclamant la seva acció. I ensopegava al mateix temps en una rumiació obsessiva prèvia en la diatriba de la millor acció. Neurosi. Ansietat desadaptativa.
La seva llar fins aquell moment eterna havia deixat de ser-ho.
En realitat tan sols feia cinc anys que hi vivia. Fruit d’una desesperada recerca quan va haver de deixar un pis que li havien deixat uns amics per poder-se divorciar.
Però entre trets i fets en Josep portava vivint a Cornellà uns disset anys. I els últims en aquell pis.
S’acabava el contracte de lloguer del pis i el mercat trucava a la porta.
Una angoixant situació en la qual va haver d’assumir com el menys dolent acceptar el nou preu. Malgrat era un increment notabilíssim. I sentia com d’aquí a tres anys estaria amb el sant torne-m’hi. El preu del mercat i sant Pere canta.
Gentrificació a Cornellà. La diàspora dels més precaris. Ara Cornellà ja no era un suburbi. Estava vivint per sobre de les seves possibilitats.

A l’extraradi, cap a Martorell!. Preferiria dir Molins de Rei però ja era massa pijo per a un mindundi.

Llàgrimes de l’ànima tan sols plantejant la hipotètica possibilitat
Vivia a Cornellà des d’un parell d’anys abans de tenir-hi el seu fill Pau.

Era ell el que l’arrelava a aquell poble i era ell el que faria que no marxés d’allà. Malgrat pogués costar. En Pau hi tenia la casa de propietat de la seva mare i ell era el satèl·lit al qual el mercat estava definint l’òrbita.
Aquella era la situació.
Però finalment la puta negociació ja havia passat i tot estava signat i pagat.

La seva llar s’havia revalorat als seus ulls. La tenia polida i endreçada. La terrassa  molt neta i les plantes estaven supèrbies.
Se sentia un poc com amb la ressaca després de la batalla. Recosint forces, avaluant situacions.
Com a litúrgia va acabar fent un acte protocol·lari.
Havia renovat el contracte del pis. Renovava l’esperança.
Renovava l’estelada que ja estava estripada pel vent i descolorida pel sol i el pas del temps.

Que mesquí era el mercat i com l’havia arribat a trasbalsar.
En la litúrgia anava recuperant aquella pau tan necessària per a poder endreçar el seu interior.
Sentia i destriava sentiments. Es llepava febleses, la seva vulnerable anima dins d’un organisme una mica castigat.
Quina sort que les idees en si no envellien igual. No eren orgàniques i són o no són. I en elles en Josep se sentia retornant a una rutina coneguda. Un mínim confort plaent en el qual poder gaudir de la vida mentre no retornés en Pau a distreure’l d’aquella pau.