Hi ha un tipus d’home ric occidental i barbar que gaudeix impunement de la seva des vergonya. És el paradigma d’home que li importa una merda l’ecosistema perquè el seu melic és molt més gran. L’home inadaptat ecològicament al medi natural. Molt més ben adaptat en la Riquesa que li permet tenir capricis i emocions sense pensar en alguna cosa que no sigui ell.
Acceptar que el món està poblat i organitzat, o en el seu caos, d’una forma antiecològica i tan arbitràriament monetitzada és ingrat. Gent que pels seus interessos no tenen problema en generar residus, explotació i mort cruenta d’animals salvatges de l’Àfrica (o de qualsevol altre indret).
En bombolles on sobren calés. El seu melic es regeix pels calés i la seva inconscient idiotesa. Un determinat individuo o grup pot organitzar-se una “bacanal caníbal” en forma de viatge, hedonisme i trets contra animals indefensos.
Sentint-se caçadors els molt valents. Animals intel·ligents. Putos egòlatres amb calés.
El món a acabat organitzat com el cul. No és fàcil organitzar res a un nivell tan macro. Un sistema que perduri a escala de tot el planeta.
Hi ha molta història i infinitats d’esdeveniments simultanis que no són fàcils d’ordenar. I menys de poder modificar. Almenys sense un poder immens. De pes important dins del planeta.
De fet s’ha organitzat en la interacció històrica diària de múltiples factors i amb cada vegada més gent des de fa molts anys.
Però algunes derives macroeconòmiques i concepcions econòmiques del món tampoc en fa tants d’anys.
La puta i dura llei del mercat i el poder del capital s’ha imposat per sobre d’altres necessitats del planeta i de la multitud de vida que el poblem.
Cada cop més una minoria més petita si pixa i si caga.
Un imbecil americà presumeix a casa seva d’uns peus d’elefant que en el seu dia va assassinar. És més impressionat que lluir l’ivori o altres nobles trofeus que té el molt animal. (intel·ligent deixem-ho… amb calés segur).
Socialment som d’un primitiu que fa cagar.
El món és seu i s’enriuen de regulacions per a pobres.
El calé compra el que vol, fa el que vol i si hi ha algun problema un exercit de calés i advocats els blinden.
De jove vaig viatgar dos cops als USA perquè hi tenia una estimada amiga. Passejant per Nova York, un dia abans d’un altre vol, vaig entrar a visitar la ONU amb un grup turístic per a llatins.
La llatina va explicar que els terrenys sobre el que estava assentada tota aquella mole edificada van esser donats per un tal Rokefeler. Jo no sabia que aquella informació mentre viatgava pel mitg del món americà em deixaría una empremta tan profunda en la meva futura comprensió del món .
De la comprensió de la història del món i de la situació actual. I clar, un terrenet és una merda comparat amb drets de veto i mils i un merders que mou el calé, el poder econòmic del planeta.
A escala mundial l’única veritable globalització total ha estat pel puto calé.
A sobre gairebé està en desús sentir-se d’una classe social que necessita protegir els seus interessos davant del capital. Ja sona revolucionari quan hauria d’estar molt més resolt tot plegat.
La justícia també són calés. Uns poden matar impunement animals d’un altre continent mentre que si a un cap de fava mata un animal a la muntanya del seu municipi potser com el foten al trullo.
I aquest no deixa de ser un cap de fava local, que quedi clar.
El poder cada vegada es condensa més en els diners i en l’ús que en fan una part molt petita de la població del planeta.
Societata primitivs , sotmesos per altres homínids poderosos amb molts calés.
Feia uns quants anys, o mai, la dona no exigia els seus drets com ho fa avui.
Nova paradigmàtica reflexió. La humanitat està organitzada com el cul si encara estem amb coses que haurien de ser tan òbvies. Evolutivament els que tenen els calés cada cop ens donen més pel cul. La política cada cop és més el poder del capital i els romanços humanistes són això, romanços.
Som masses de gent pobre sense poder que consumim els que ens venen si podem. I en l’àmbit ideològic ja fa temps que ningú discuteix les lleis del mercat que ens han venut o s’han imposat.
Quan jo era jove encara hi havia el poder del sistema econòmic soviètic. Com a puto pobret europeu encara vaig poder gaudir d’algunes garanties econòmiques occidentals.
Lo nostre anava de consum i sempre més producció i creixement econòmic. Expansió capitalista a tope que va permetre prosperar als pobrets en algunes coses i gaudir de nous béns de consum tecnològic. L’hedonisme per a pobres en forma de consum. L’aburgesament enganyós dels pobrets que ara es converteix en precarització.
Cada vegada hi ha menys proteccions de drets bàsics garantits en constitucions i en puto paper. Cada vegada és més descarat el puto preu del mercat.
L’altre dia vaig tenir la sort de sentir a l’autor d’un llibre. Diferent i genial. A més regala el pdf gratuïtament per internet.
El tio parlava d’aquests tipus com jo que parlen amb rabia, tenen ira davant del que sigui que senten que els oprimeix.
Ja sense haver-lo llegit el recomano. Pura teràpia per no patir en la inadaptació de les teves idees en respecte al que veritablement hi ha.
Una conversa és entre dues persones. Però només si les dues ho volen fer. Si un no vol parlar, l’altre ho ha d’acceptar que mil visions hi ha del món. Sense ràbia ha d’actuar. Actuar en conseqüència. Però sense ira. “Creativament actuar”.
Acceptar la realitat tal com és en el fons és el gran paradigma també de si un està més o menys sa psicològicament.
Per tots els ionquis del procés dedico especialment la meva recomanació del llibre:
Temps difícils,
accions sàvies
Daniel Gabarró
Com aprofitar la situació política
i social per créixer interiorment
Temps difícils, accions sàvies
.
catalunya depenent / oriol23.cat 