El “chollo” de ser català (2)

Hi ha coses que un no les tria.

Un no tria els seus pares ni la seva família. Un no tria tota la informació genètica que conté cada un dels nuclis de les seves cèl·lules.
Tampoc tria el moment cronològic en què apareix en el món i els coetanis amb qui compartirà l’existència.

Així doncs, un tampoc tria el grupuscle cultural en què es desenvolupa ni la identitat del poble que el governa (o no).
En definitiva un no tria en quin grup sociocultural i polític li ha tocat jugar.
Si de petitet mames una llengua, una cultura i un moment històric, poc o molt et veus convençut de moure’t en una determinada direcció. És el que ells defineixen com abducció i adoctrinament. Deu ser perquè ells en canvi es desenvolupen en un entorn lliure de tot pecat, sense influències del seu passat i de la seva estirp i estil de fer les coses.
Als meus ens ha tocat ser integradors de múltiples cultures amb les quals interaccionem. Perdedors en apostes per línies monàrquiques. Perdedors en diverses guerres. Abduïts i adoctrinats també pels qui ens han fet seus pel dret de conquesta.

A mi m’ha tocat viure el tardofranquisme, he estat més d’un any privat de “llibertat” fent la mili, la lànguida mort del dictador, la por al soroll dins dels quarters i el pacte a una transició molt particular. Ell va morir. Però no el seu règim que es va disfressar de la nit al dia en demòcrata i vàrem pactar una constitució per sortir del pas. I així ens va.
En altres moments de la història m’hauria tocat viure amb una ciutadella amb els canons apuntant cap a la meva ciutat, o algun altre tipus de repressió. De fet, segons el general Baldomero Espartero ja ens deu anar tocant un bombardeig d’aquells de cada cinquanta anys.

En la meva abducció al llarg de la meva adolescència, maduresa i senectut he assumit que en els meus jocs d’infant em va tocar el grup dels indis vers el Sèptim de Cavalleria. Ens ha tocat pringar i no hi ha raons que valguin. A pillar catxo.
Ara tinc un fill que com jo creix adoctrinat i abduït per la idea de pertànyer a un poble lliure que deixarà de ser sotmès per un altre que no el vol entendre ni respectar.
La meva anima, ja un pèl esgotada, es revifa en la seva esperança i il·lusió i en, el que ara en diuen, la seva resiliència.

Sembla com una creu que ens anem passant de pares a fills en la fe a la llibertat.
Com si ja estigués escrit en cada nucli de cada cèl·lula del nostre ésser que ser català mai serà un gran “chollo“.