Gira i gira (2)

nens_al_sahara 1

La roda gira i gira. A principis d’any vaig passar moltes hores a Urgències. Servitud de ser humans, de tenir familiars amb més senectut que un mateix.

Passejar per aquells passadissos és entrar en una jungla de dolor, de feblesa i de tristor. És veure gestos d’amor en mans que s’agafen temeroses. La finitud i la mort en el capçal, un cos que s’apaga. Les llàgrimes impotents davant la cruesa de la vida. Es fa impossible no sobresaltar-se emocionalment.
Quant després d’aquesta immersió surts per la porta d’Urgències, et retrobes de nou amb el món quotidià. On les emocions no són tant en sang viva. I et retrobes amb les cabòries en les quals estàs ficat en la teva ordinariesa existencial.
Com que  he  passat moltes hores dins aquesta jungla, a cops m’escapo. Faig incursions al món “normal”. Camino. Que em fa molta falta pel meu sucre i la meva obesitat. I ara acabo de trobar una motivació força punyent. Camino i camino, penso i repenso.
Em veig com un personatge d’una novel·la que transita per la vorera entre altres mutants vivents. Mutants que acabarem, més aviat o més tard, mutant fins aquell llit de premort i introspecció. Privilegiats temporals de poder gaudir d’un sol que ens il·lumina i d’un aparell sensoriomotor que ens desplaça i ens deixa al·lucinar amb qualsevol burrada.

Camino, gira i gira la roda. En cada passa que vaig fent per la ciutat vaig retrobant records de la meva vida. Conec molts carrers de l’època en què anava per totes les tocineries urbanes amb factures de xoriço Revilla, un sabor que maravilla.
En aquells temps era jove. No hi havia Google, ni mòbils ni hòsties. Aprenies els noms dels carrers i et situaves al tun tun. O si no obrint una guia urbana a tall de diccionari del espai urbà.
Ara caminar és un continuo retrobar records a tot arreu. No tan sols dels del món de botigues porcines. De milers de coses. Llocs on vas fer tal cosa. Espai on hi havia tal altre. Proximitat a la vivenda on hi vivia algú. I revius també les emocions dels records associades. L’esperança d’una trobada, l’amor desbordant assegut en un banc d’una plaça, la decepció o la desesperança de mil i un disgustos que un també ha tingut per aquests carrers.

Normalment sempre em moc amb moto i veure la ciutat caminant es força diferent. Les distancies es fan molt llargues. Però el carrer supura detalls mai observats. Amb la moto tan sols veus cantonades mentre el semàfor és vermell i poca cosa més. Vas pilotant una nau que et demana concentració i destresa. I els teus pensaments mai són tan contemplatius com quan et pots parar a mirar una esquerda entre dues llambordes.
Quan surts d’Urgències, si un es pot abstreure del que el capfica, pot arribar ser molt gratificant i reparador.

Camino i camino. Gira i gira la roda. El meu món trontolla. Noto la fragilitat de la meva vida en cada petjada que deixo enrere. Sento una confiança quasi gratuïta en cada passa que faig endavant. A més dels problemes de salut familiars em venen al cap altres inquietuds.
Passats pel sedàs del clima hospitalari es veuen en una dimensió menor. Però segueixen essent muntanyes. Fa massa temps que estic a l’atur i em noto la preocupació enquistada en el fetge.
Per acabar-ho d’adobar, en el segon dia que ja estava a Urgències, també em van dir pel mòbil allò de què et desitjo el millor. Una forma més educada i edulcorada del ja ten pots anar a la merda.
Els mals d’amor també són més suaus passats pel tamís de l’ocàs de l’existència. Però al mateix temps més dolorosos. Tot depèn de la salut de per qui estàs passant el temps al seu costat, acompanyant-la en aquell inhòspit ambient de lliteres i malalts urgents.

Si tot evoluciona favorablement, com així a estat, és pots distanciar una mica més de l’escena. Quan sents a prop la mort tan sols et queda l’amor on poder-te agafar. La soledat pot ser un gran forat d’infinita profunditat si no tens a qui expressar amb el cor a la mà el que sents i penses.
Estar a Urgències uneix a la família. També et fa més dur un desengany amorós. O qualsevol altra situació emocional on et pilli en el moment que necessites estar unes quantes hores allà dins mentre no acabin traslladant el teu familiar a planta, fer-li proves i uns quants dies més tard li acabin donant l’alta. S’ha acaba apagant la llum blava, la sirena.  Tot es va posant al seu lloc.

Tot es fa més dramàtic en el context hospitalari. Ja és una sort que al final el més dramàtic és que m’he quedat sense parella. I ja és una sort poder sentir simple soledat sense tenir-hi associada cap angoixa.
Encara estic en la fase dels retrets i rabies internes. Però com ja sabent que és absurd continuar per aquest camí. La vida a cops és una putada. I per tenir la capacitat de ser feliç també has d’estar disposat a patir o sentir la defallença.
Passejant entre les lliteres d’urgències, sentint que l’amor d’una dona m’abandona, els meus peus em transcendeixen i, en sortir de nou al món ordinari, em sento com en un món màgic on poder deixar anar quatre llàgrimes.
La vida és una merda. I al mateix temps el millor que hi ha.

nens_al_sahara 1

 

 

39523

 

 

nens_al_sahara 1

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s