Visca la eugènesia eticoeconòmica europea!!!

Des de petit em van ensenyar que era un deure moral ineludible assistir una persona en situació de risc. Si una societat civilitzada és aquella en què les persones es poden mirar als ulls, és a dir, en què regna el respecte entre iguals, membres de la mateixa humanitat, mai ningú pot ser reprimit per ajudar qui es troba en perill. Aquest principi no regeix a la Unió Europea. Assistir un nàufrag, si és algú que intenta entrar en el territori protegit, pot ser considerat delicte. L’últim exemple és recent. L’ARA ho ha explicat àmpliament: un vaixell de Proactiva Open Arms, l’ONG catalana que rescata persones a la Mediterrània, està immobilitzat per la Fiscalia de Catània. I els seus responsables estan acusats de voler entrar immigrants a Itàlia i de violar les lleis i els acords internacionals per no entregar-los a les autoritats de Líbia.

Tothom sap que Líbia és un estat fallit, en què regnen les màfies que exploten les persones fins a l’esclavitud posant-los en situacions impossibles, retornant-los als seus països perquè hagin de refer el camí i pagar noves i successives extorsions i explotant-los de manera salvatge mentre esperen afrontar la incerta travessa del mar.

Tot això aquesta Europa en estat d’anorèxia moral ho sap perfectament però no li importa. I així el Mediterrani es converteix en un cementiri, que, com deia Erri de Luca dissabte a Girona, simbolitza avui el naufragi de la humanitat. De bressol de civilització a mar morta, enmig d’una aclaparadora indiferència, per no dir complicitat, si tenim en compte el creixement de la xenofòbia i l’aporofòbia alimentades per una dreta en radicalització permanent.

La qüestió de la immigració ens col·loca davant d’una de les grans fal·làcies de les democràcies europees: la confusió entre legalitat i moralitat, que ha fet reviure el discurs de ràncies connotacions de l’imperi de la llei. No tot el que és legal és moral, ni tot el que és moral és legal. En una societat democràtica la llei té un límit, que són els drets fonamentals de les persones.

Que algú pugui ser acusat per ajudar uns immigrants abandonats a l’aigua és una vergonya que hauria de fer reflexionar els que ens diuen que el món va millor que mai. Europa s’enfonsa al mar, per a més glòria del despotisme.

Europa estableix acords amb Turquia i amb Líbia amb l’objectiu d’enfonsar els refugiats dins les aigües del mar, perquè són pobres. També perquè són negres, cosa lletja, però sobretot perquè són pobres, cosa molt més lletja encara (si en comptes de negres refugiats fossin negres rics, la seva situació seria ben diferent). El que diem pot semblar simplista, però no ho és gens: de fet, els pobres són el gran problema de la Història, i aquí la majúscula és obligada. Què s’ha de fer amb els pobres. Els pobres acostumen a ser lletjos, com dèiem, sovint tenen maneres desagradables, no valen res (en diners, esclar), i, el pitjor de tot, posen en evidència les profundes deficiències en l’organització de les societats humanes. Són perdedors, i a ulls de molta gent, qualsevol esforç que es faci per ells serà també un esforç perdut. Es poden aprofitar aquells que serveixin com a força animal (mà d’obra, en diuen) fins que caiguin rebentats, però la resta, senzillament, sobren. No es pot fer res per ells, i a més, qualsevol cosa que es faci serà debades. En conseqüència, el més senzill és matar-los. Amb fam, amb malalties, amb guerra, amb privacions de tot tipus (també de llibertats i de drets humans) o directament enfonsant-los dins la mar, que fa forat i tapa. El que s’empassa la mar ja no existeix mai més, perquè tampoc no es veu. A força de ser pobres, els pobres, si se’ls ofega, no deixen ni rastre. I ningú els troba a faltar: ningú que compti, volem dir. Com a apunt, val la pena recordar que encara hi ha qui insisteix en els valors cristians que suposadament es troben en els fonaments de la Unió Europea. Juncker, Tajani i Tusk són catòlics, al cap i a la fi. Sembla que ni ells ni tants altres eurodirigents no han llegit o no recorden l’escena de Jesús i els mercaders del temple.

Matar persones, això sí, és delicte en tota la UE, fins i tot encara que es tracti de pobres. Per això, si la UE decideix contractar els governs de Turquia o de Líbia com a sicaris per matar pobres ofegant-los dins el mar, aquells europeus rics, o aproximadament rics, que s’atreveixin a denunciar-ho han de ser suprimits de l’esfera pública. Com que, a aquests, potser sí que algú que compti els podria trobar a faltar, no se’ls mata, sinó que se’ls converteix en criminals. És el que succeeix ara amb els membres de l’ONG Proactiva Open Arms, que amb la seva tasca de rescat ha fet que el món vegi el que no havia de ser vist: la lletjor dels pobres en ser ofegats dins les aigües de la Mediterrània. Per això se’ls acusa de delictes falsos però gravíssims, pels quals poden ser castigats amb anys de presó i multes astronòmiques. És el que diu el ministre de l’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, expert, com el govern al qual pertany, en acusacions falses: “Les organitzacions hi són per ajudar, no per afavorir la immigració il·legal”. Sap de què parla. Aquí, als negres pobres se’ls rep amb tanques de ganivets a Ceuta, se’ls ofega a Tarajal, se’ls amuntega com si fossin detritus als CIE o se’ls balda a garrotades de la policia a Lavapiés