El desafio independentista

franco

Com que estic a l’atur llegeixo molts articles d’opinió. M’agrada. Després també gaudeixo escrivint quelcom en el meu blog sobre qualsevol cosa. Fa dies que vull expressar aquesta espècie de ràbia que suposo comparteixo amb altres catalans davant tants reiterats esdeveniments de la “Justícia” espanyola.
Però al mateix temps n’estic molt fart i no m’hi vull ficar per no ratllar-me més del que ja n’estic.
Porto un parell de dies vehiculant la meva pulsió mitjançant el Photoshop. Jugo a fer anuncis de ninos polítics. Jugar i riure és força terapèutic. Compartir-ho per la xarxa també.

Aquest matí, en la meva deambulació d’aturat, m’ha caigut a les mans un El País. Com una secció més, gairebé com la d’Internacional, hi havia la de “El desafio independentista”. Amb uns quants articles. El més agosarat del D.L.Garrido dient que si però no. Que rebel·lió no hi ha hagut però sedició si però que els jutges són lliures i independents i tal i tal. Vaja, nada nuevo bajo el sol.

I aquest és el gran problema. El de l’encuadrement. El de l’elefant.
Ens distraiem amb el desafio independentista i  ens oblidem que en aquest puto estat sociològicament encara estem de cara al sol. I últimament amb la camisa bien abierta i traient pit.

Espanya històricament és com és. La seva cultura política i la seva història recent ha comportat alguns dèficits evidents. Cal recordar, per pesat que es faci, que les bases juridicopolítiques de l’Estat actual són les Leyes Fundamentales del Movimiento Nacional, la Ley de Succesión de la Jefatura del Estado i, finalment, la Ley para la Reforma Política, totes aprovades per les Corts franquistes.


Va ser aquesta base jurídica la que va generar unes noves Corts constituents que van redactar la Constitució vigent.
A més, Franco va decidir no restituir la continuïtat de la monarquia de la casa de Borbó, sinó que en va instituir una de pròpia. Franco va dictar primer la llei de successió i va designar Joan Carles de Borbó el 1966 com a successor i van ser les Corts de Franco les que el van proclamar rei el 1975.
Fou el 1977, quan Joan de Borbó, reconeixent que la seva línia monàrquica s’havia extingit, que va cedir els seus drets sobre la Corona.
Per això l’actual monarquia és, des del seu naixement i per la seva mateixa naturalesa, successora de Franco.
franco_jc_1969
La judicatura, la que ara fan que mani perquè aquí sí que no va arribar ni un bri d’apertura, té els mateixos cognoms i estil d’abans. És hereva, filogenèticament parlant, en tota la seva puresa del passat franquista.
fotosmelreyfelipevi_b6ee62
Al final la transició, bàsicament, va servir per blanquejar el franquisme i deixar impune fins al més sanguinari torturador, lladre o assassí.
La Constitució va servir per perpetuar, legalment, molts poders de l’antic regim. Òbviament, entre ells, el que ara interpreta la llei i la mateixa constitució a la seva conveniència.

A Espanya no existeix una majoria social democràtica clara, que vulgui acabar amb l’adoctrinament, l’abducció i infecció (fent servir el seu llenguatge) que van fer servir els vencedors sublevats durant tants anys.
Avui dia encara l’utilitzen, amb més o menys consciència, i amb més o menys voluntat, una part molt important de la població i de polítics.

Per tots aquests, la Constitució és, sobretot, una garantia del atado i bien atado; la una grande i libre.
Per lo de més, els està molt bé tenir una democràcia formal, poder tenir un senat que no serveix per res, dir que som un estat de dret amb separació de poders i equiparar-nos amb les democràcies europees.

A partir del 2010 (per posar una data amb lo de l’estatut) ja havia passat prou temps de treva i ja s’havia d’anar governant sin complejos. Que cojones de autonomias ni hòsties. Reforma però endarrere. La involució al contraatac.

Avui, el rei, hereu de la indissoluble unidad de la pàtria grande i libre, abandera la pulsió franquista que encara cavalca per la pell de brau.
L'”a por ellos” futbolero es fa himne nacional a falta de més noble sentiment patri.

14797428423125

Durant la transició fins els  comunistes es van fer monàrquics por la gràcia de dios.
Fa quatre dies, el que deia que No és No, s’ha posat tan de cara al sol com els altres i el 155 és Sí i Sí.
Inclús listillos de la camarilla socialista, com Gonzalez o Rubalcaba, reconeixen descaradament que algun preu els costarà les trampes democràtiques que por el bien de la pàtria s’estan fent.
I tota l’esquerra i intel·lectualitat, en silenci, mira cap a una altra banda. En petit comitè es fan el crític i el progre però després callen com uns putes. Perquè en el fons, en aquest país, de demòcrates de veritat ho deuen ser el Tato, algun altre i para de contar.
I mentre, al diari tenen la secció “El desafio independentista”, que bé el podria titular “El desafio al estado neofranquista”.

hqdefault

El desafio del món modern envers un règim antic ple d’injustícia i privilegis que es creu il·luminat encara, i eternament, per la gràcia de dios i del caudillo en forma d’unitat pàtria.
Amb tota una base sociològica rere seu que no té vergonya de creure encara en el dret de conquesta i anar cantant alegrement l’himne…” A por ellosoe, a por ellosoeee“.

El final és la trista demostració del fracàs del desafio democràtic d’un país. Del desafio de modernització i, en definitiva, del desafio de saber conviure amb justícia, respecte i democràticament entre tots els pobles germans de la península Ibèrica.

 

logo-con-cuerpo

 

 

39523

 

 

franco

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s