To be or not to be

El temps passa i nosaltres ancorats entre el simbolisme i el pragmatisme.
Està clar que té la seva lògica que vulguem que Puigdemont segueixi essent el legítim president de Catalunya. També té la seva lògica que vulguem fora tots els empresonats.
Però també té la seva lògica anar assumint que per més solemnes proclamacions que fem des del parlament un cagarro amb un pal aconseguirem.
També té la seva lògica clavar la banya i defensar a tort i a dret les nostres raons. Considerar que deixar de fer-ho i cercar un altre camí és una traïció als nostres ideals i que els altres ho puguin considerar una victòria.

Totalment d’acord. Però a veure. Quan es va proclamar (insinuar, ensenyar la poteta) la república tot just es va plantar una estelada dalt d’un turó i poca cosa més.
Si en posem rotllo CUP, endavant. Jo els vaig votar i m’apunto. A més estic aturat amb una mà al davant i l’altre darrere i ja poc em queda per perdre.
Fotem una aturada de país, vaga, o el que vulguis dir-li d’una setmana i ens tornem a trobar. Segur que ens foten més cas. I si no, una altra setmana. I sense un sol acte violent. Segur que avancem.

Però si no m’equivoco, els de la CUP tan sols són quatre al parlament. La resta no en són gaire d’antisistema. JxCat mateix és el fill “progre” de la quinta essència de la burgesia catalana convergida.
Resumint, no crec que una vaga indefinida tingui un suport majoritari malgrat els moments que estem vivint.
Llavors, potser estaria bé anar pensant a continuar fent simbolismes a peu de pàgina a cada acte pragmàtic que féssim però que en comencéssim a fer algun.
El país, o l’autonomia (malgrat piqui dir-ho així) no es governa només a base d’ideals.
Cal tenir govern. I ser realistes.
Vivim en un estat en plena involució i amb l'”a por ellos” reverberant pels carrers aquests que afortunadament seran sempre nostres.
Ens agradi o no, aconseguir les cotes d’autogovern de fa uns anys ni sabem si ho tornarem a veure. No ens hi posem nosaltres mateixos més bastons a les rodes.

Sortejar l’embolic jurídic en el qual ens “empresonen” i triar ja un president.
Fer un govern no és claudicar ni rendir-se.
És ser realista i d’això ens n’em de convèncer tots nosaltres.
Als cupaires no cal. Ells es mantenen fidels a la veritable república i revolució. Però la puta majoria social els relega a viure sempre en la “paperera” o marginalitat de la moguda o història. Encara sort que hi són.

Als de l’altra banda, que ho considerin una victòria a hores d’ara ja ens hauria de fer suar ben bé el que no sona. Però si ja ens han dit de tot.

I el Superman d’Europa que ens havia de venir a salvar ja ens a dit on ens el podem anar posant...el dit.

Per l’idealista patriota que encara té segona residencia o mútua de salut potser no li és tan urgent com a mi que hi hagui govern. Però pels pobrets mindundis i per milers de petites coses, val més que les tornem a gestionar nosaltres com abans d’una puta vegada.

Pels més idealistes ja trobarem motius de joia. Que imaginin, per exemple, quin avanç si poguéssim celebrar que tenim la primera dona presidenta si l’escollit fos l’Elsa Artadi.

I malgrat ser una merda d’autonomia sempre podríem fer alguna cosa més que ara.

Inclús podríem organitzar un espai privat que es digués República Catalana Ideal on inclús hi circulés moneda pròpia. Que fos autogestionada i cooperativa i que els beneficis revertissin en la mateixa organització.
Tots sabem que aquesta empresa només funcionaria si la gestionessin els de la CUP. Perquè en el fons, no ens enganyem, volem tenir el dret d’autodeterminació però malauradament tampoc estem per a grans revolucions.

Així doncs a governar el que pugem.

Al final de cada acte o discurs recordem la legitimitat del president Puigdemont i exigim la llibertat de tots els nostres presos polítics.

Tirem endavant com em fet fa molt d’anys en circumstàncies molt diverses i sense considera-nos a nosaltres mateixos traïdors.