Em sembla que, ara com ara, l’única opció de fer República d’una forma efectiva seria fent trontollar tot el sistema.
Dic efectiva, simbolismes o altres actes legítims a banda.
Haurien de ser coses com fer vaga tota una setmana per paralitzar el normal funcionament del sistema i els obligués a moure fitxa. O una desobediència total en diversos àmbits. O altres accions contundents que, com que no en tinc ni fava d’això, no em sé ni imaginar. Però segur que així avançaríem.
Això implicaria, de ben segur per a tots nosaltres, problemes de tipus laboral, econòmic, social, etc. I no sé si hi ha gaire gent disposada a passar per això.
Perquè això seria gairebé, si no del tot, com fer una revolució.
Els més revolucionaris del parlament (per no dir els únics) crec que van treure menys de docents mil vots i menys d’un cinc per cent d’aquests.
I si a vegades, entre tots els que representen més de la meitat de la cambra, no es posen d’acord per una “pijada simbòlica”, ara farem tots units la revolució, oi?
Tots som molt idealistes i romàntics mentre no ens toquen lo nostre. Una república ara per pit i collons implica una sacsejada que en el curt termini comportaria uns sacrificis que no crec que molts estiguessin disposats a fer.
Puc arribar a imaginar que la gent que ha votat a la CUP podria estar disposada a fer-ho. Jo també m’hi apunto. Però reconec que lo meu és molt fàcil. Ja tan sols hi puc perdre la renda garantida, si me l’arriben a donar, i poca cosa més. Si fos un burgès acomodat, us confesso que em costaria molt més fer aquest pas.
Pobre i, a sobre, mesquí que sóc.
Aquest referèndum no ens l’impedeix ningú. Que aixequin la mà els que de veritat estan disposats a anar fins al final. Sigui això no ja anar el talego però si un merma important del seu patrimoni o pèrdues d’altres tipus també importants.
Cal contar que surt? Cal recordar la ideologia dominant dins Jxcat o ERC?
Collons, que ser socialdemòcrata, o el que sigui, no és cap vergonya.
Però deixem-nos ja de floritures i d’una via que és molt bonica formalment però que s’ha demostrat absurda en la realitat actual que tenim.
Ja ho tenim prou cardat per jugar a un suïcidi polític de ruleta russa.
Anar embolicant perquè tenim raó.
No dic pas que no la tinguem. Però hem de contrastar aquesta raó contra la paret que trobem més a prop. Imaginar que és el mur que priva de llibertat a l’Oriol, als tres Jordis i tots els altres. És el millor que podem fer?
Investim a un president empresonat amb tot el dret de ser-ho i agafa que fa fort? Empenyem tant com puguem no sigui dit que fem un pas
enrere?
Lluitem a pit descobert contra un govern espanyol, un sistema complice europeu i uns interessos nord-americans?
Seguim endavant amb les nostres estelades, cantem i tanquem els ulls i peti qui peti?
De petar nosaltres ja en sabem. Som un poble sofert. Fa segles que posem el cul a un poder que ens sodomitza per dret de conquesta.
Que sí. Que aquesta primavera ens hem agradat i ens hem emocionat molt. Ens hem agradat i ens en hem anat molt amunt. I mai havíem arribat tan alt.
De fet tanta eufòria gairebé va obligar a fer una proclamació suspesa i amb la boqueta petita.
Seguidament, però, va com “ploure” silenci. No es va sentir ni el cant d’un grill dins les institucions.
La República era al cap de tots nosaltres, i aquí continua, però a pocs llocs més.
I mentre, davant nostre s’anava inflant i inflamant el gran “marrón”.
Van arribar més hòsties, la presó, l’exili, el 155, a por ellos i Santa Llarena de Pasqua.
Potser és hora que baixem un momentet de la moto. Sense oblidar res. Però plantejar-nos si no podem intentar fer ja algun xut a barraca.
O potser ens creiem que perquè un dia vàrem pujar a un turó i vàrem plantar una estelada ara ja som santes i verges que podem córrer lliures pel prat?.
Malauradament, ens queden molts anys d’anar posant el cul més o menys com hem anat fet fins ara. No hem canviat la puta realitat per més que hàgem cridat que els carrers seran sempre nostres.
Ens queden per fer molts gestos amables a gent que voldríem escopir a la cara. Ens queden moltes contradiccions i complexitats per afrontar. Ens queda molta teca per gestionar dia a dia.
La revolució dels somriures va estar molt bé per motivar-nos i actuar sense violència. Però els de davant segueixen sense somriure o ho fan alçant la porra fàl·lica i agressivament.
Per més que tots junts pensem que el món ha de ser just, no ho serà i el cul ens tornaran a petar.
Això no ho resoldrem fàcilment ni amb dos dies.
Als tios aquests els agrada aprofitar-se’n tant com poden. Fa segles que ho fan. En treuen molts beneficis i l’hi han agafat el gust.
Ara encara els excita més, venjatius i rabiuts com estan perquè el sotmès es subleva i els ridiculitza.
A por ellos!, salten i bramen mentre bavegen testosterona torera. Pura injustícia impulsiva que desparramen fastigosament.
Inclús es barallen entre ells per veure qui porta el sabre més llarg. Qui en treu més rèdits electorals. Qui és més mascle hispànic que l’altre. Qui és el fatxa alfa d’entre ells.
Un festival, vaja.
De veritat cal seguir amb la xapa continua entre purs i pragmàtics? No són compatibles les dues opcions?
Vinga tios, fem un govern ja.
Ni que sigui una puta autonomia de merda i gestionem el que pugem ja.
Recuperem, reparem, intentem a poc a poc fer real el que és legítim. Intentem fer el possible per alliberar als nostres presos. “Normalitzem” tant com pugem tot plegat.
Però fem-ho ja. Lo de la República catalana sorgida d’una revolució, de picar granit hispànic o de cantar deu mil vegades l’estaca ja no s’ho creu ni Déu.
Tots tenim molta boca, una boca molt gran, mentre no ens toquen la butxaca. Però si ens acosten la mà a la butxaca, llavors, ai no!, que fa mal.
En canvi, del cul molts ja no en diuen res perquè ja fa tant de temps que ni ho perceben o no ho volen notar.
Es permeten inclús pontificar sobre els traïdors que proposem vaselina i anar d’un cop cap endavant.
Aclariments.
1-A la fotografia del penya-segat he posat dos logos del blog per evitar en el possible un simple “copiar pegar” fora de context d’algun aprofitat Ciudadano.
2-Aquest article va començar com un simple pròleg a un d’ahir que vaig trobar molt encertat de l’Ara. Si vols un article professional, polit, sense faltes ni vulgaritats, aquí el tens:
El suïcidi assistit del sobiranisme Esther Vera
Catalunya depenent 