Fa uns dies vaig sentir diverses campanes parlant de los gatos de Estremera. Finalment vaig escoltar una entrevista (i després alguna més) de l’autor d’aquest article. Vaig acabar buscant el text a la xarxa. M’encuriosia llegir la gènesi de tant rebombori.
D’entrada, la qualitat literària de l’escrit sobta si penses que està escrit per un funcionari de presons. El tòpic et podria fer pensar amb algú amb múscul i poc cervell. Però això et queda aclarit si a l’entrevista has escoltat a l’autor explicar que és un ex periodista que va treballar a Cambio 16 i que també és escriptor.
El text embrinca diverses idees clau amb una certa habilitat. Una d’elles, és l’injust empresonament del cinc gats catalans. Però no és ni molt menys la idea central de tot el discurs.
L’autor n’exposa unes quantes. Parla de la duresa de la seva professió, la soledat i les agressions que pateixen els funcionaris de presons. També parla de l’anonimat de la seva funció. Aprofita per comparar-la amb el reconeixement públic que té la policia i la guàrdia civil i en aquest punt fa una l’hàbil barreja de conceptes.
Es queixa de què l’estat utilitza els cossos de seguretat per resoldre un problema que és polític. Diu que això l’avergonyeix i que aquest país sempre fracassa i defrauda. Que no tan sols és un problema pels catalans. També patiran la injustícia altres col·lectius com rapers, Arco, etc.
D’acord. Un funcionari de presons fa un pronunciament democràtic. Això en aquest país ja és notícia.
Però el seu raonament principal, on hi barreja el seu al·legat demòcrata, és que, ja que ha de participar en aquesta ignomínia, els paguin els 500 euros d’augment de sou als funcionaris de presons igual que els ho faran a la policia i a la guàrdia civil.
Aquesta és la idea mare de l’article. Tant és així que la quantitat dels 500 euros s’explicita fins a cinc vegades en el discurs. Inapel·lable que la síntesi màxima del text és aquesta.
Els mitjans catalans, prescindint d’aquest petit detallet, li han fet infinitat d’entrevistes com si fos l’únic demòcrata que s’ha dignat obrir la boca en tot el regne i sense gens d’interès espuri.
Més “còmic” es feia encara quan el tipus en les entrevistes parlava de l’independentisme com d’una pesta. Afegia després que una pesta no es curava amb una altra pesta com el feixisme. Venia a dir que ni els uns ni els altres. Però equiparava el feixisme amb l’independentisme.
Penós.
I hi hauria alguna perla més a comentar però ho deixarem aquí per no fer-ho més llarg. Tan sols se m’acut per explicar una mica la conducta dels mitjans catalans (a més de la seva ceguesa i avidesa cercant algun demòcrata al regne) un cert corporativisme amb el fet que aquest funcionari també és periodista. Podria corroborar aquesta hipòtesi el fet que en algunes entrevistes l’autor inclús aprofitava per presentar un llibre seu.
A vegades sento que som un poble tan atonyinat que donant-nos un carmelet ens la poden fotre doblegada. Ho he sentit unes quantes vegades i en diferents àmbits.
I a vegades també em dóna la sensació que em perdo quelcom. Em costa d’entendre-ho.
Sense voler, pel seu rebombori, he acabat llegint aquest article.
Proporcionalment, podria inferir que el fet de l’augmentet de sou de la poli hauria de ser un escàndol majúscul. Que els diaris n’estarien plens d’articles d’opinió sobre el tema.
Doncs jo no sé on era però me’ls he perdut.
“Los policías ganarán tras la equiparación salarial 561 euros más al mes y los guardias civiles, 720”
“Policías y guardias aumentarán sus salarios un 25% en tres años.”
“El coste del plan de Zoido se eleva a los 1.100 millones en tres años”
El tema té tela. El govern espanyol s’ha deixat de punyetes. Cal premiar a les forces d’ocupació, repressió i seguretat.
Els sindicats policials els devien tenir ben agafats d’algun lloc. O ens entenem o tindrem un problema. Aquí ja no val fer-hi un pedaç. Estem parlant de la unidad de la pàtria, les hòsties i això serà llarg.
Solució governamental, sant tornem-hi amb el cafè para todos i ja està. Hem d’equiparar-los al sou dels mossos. I aixi se acaba «con una discriminación histórica» como la que padecían los policías y los gurdias civiles, como no se ha producido en la historia de la Administración en democracia”.
Visca la democràcia. Si és participativa millor, però si no, que la puguem sostenir a cops de porra. I, tant per tant, ens omplim la boca amb equiparacions i reforçaments democràtics,
Mentrestant que vagin sortint pensionistes enfadats al carrer amb el seu 0.25 %. Total a ells no els necessiten per anar a fotre hòsties si fa falta. I més encara, que n’hi ha uns quants que poden ser tan imbecils que igualment seguiran votant-los sigui amb la marca PP o amb la nova de C’s.
Cinc gats miolen tancats injustament a Estremera,
Mentrestant, milers de rates negocien privilegis a la claveguera.
Catalunya depenent 