Aprofitant que el Llobregat passa per Girona.
L’últim post que he fet on surt la supèrbia Arrimades torera ha tingut molt èxit.
Tampoc fa tant, vaig fer un altre post que si l’havia escrit jo. Va ser en el moment de la proclamació del president del Parlament.
Oportunisme cru i pelat procurant que algú m’escolti malgrat que jugui en una altra lliga.
Alguns encara no havíem acabat de relaxar-nos de tot el que va culminar amb les eleccions del dia 21.
La realitat política sempre ha estat complexe, però d’ençà que vivim en l’anormalitat tot ha entrat en una nova dimensió.
Vivim presoners de per on vindrà la pròxima maniobra i gairebé no podem parar a llepar-nos les ferides. Menys encara a celebrar una victòria ni que sigui, com sempre, més o menys efímera.
El passat 21 l’independentisme va guanyar. Va sobreviure a un intent molt seriós d’esclafar-lo. Un intent que hagués portat unes conseqüències força irreparables en molts anys.
Sortosament, va ser un triomf inapel·lable aconseguit contra tots els poders de l’estat tan polítics, dinàstics-monàrquics, judicials, mediàtics, financers incloent tot el seu clavegueram.
L’altre dia, llegint Joan B.Culla, vaig tancar els ulls i vaig imaginar-me quelcom horrible.
Vaig imaginar a l’Inés Arrimades presidint el govern de la Generalitat.
En Garcia Albiol era el conseller d’interior. El de Societat Civil Catalana portava la cartera de Cultura. El Carrizosa estava al capdavant d’Ensenyament.
De portaveu del govern teníem al gran fitxatge Nacho Martin Blanco. I el Jordi Cañas era el candidat a presidir la corporació catalana de radiotelevisió.
Tancar els ulls i mantenir-los una estona pensant coses així em va acabar provocant cert desassosseg. Quan per fi els vaig tornar a obrir em vaig tranquil·litzar una mica. Veig sentir més clara la digna i resistent victòria indepe.
Res està guanyat per demà passat. La divisió interna a la bancada indepe o el vol de tots aquests falcons assedegats de sang no permeten massa alegries.
Però es va guanyar.
Un somriure se m’insinua mentre segueixo pensant.
Qui és que ha d’abandonar Matrix?
Des del dia 21 porten pregonant la seva gran victòria. Tan sols relativa en vots i escons, però que ho és.
Victòria airejada ben cridanerament per camuflar al mateix temps la seva evident i clamorosa derrota. El desastre unionista malgrat tenir totes les cartes marcades.
La realitat ha ofegat les seves pretensions d’aspirar a la presidència de la cambra. Mes encara de seguir somniant d’arribar a la Generalitat.
L’extremunció dels peperos i la simple supervivència icètica ha insuflat una eufòria enganyosa als arrimistes.
Cal recordar d’on venen. Fins fa poc celebraven les seves victòries aixecant els dits de la mà per contar els guanys.
O, una mica més enrere, tan sols comptaven amb quatre voluntaris per anar contra la immersió lingüística i començar a tocar els ous.
No se’ls pot menystenir perquè òbviament hi ha molta força darrere seu. Política, mediàtica, financera, etc. Òbviament continuaran persistint en l’intent.
Però de moment, qui s’ha emocionat massa?
Qui se ha venido tan arriba en los sueños de Matrix?
Qui ens vol enganyar en la seva suposada aura victoriosa?
Sortosament aquests que pregonaven no sé quina fi el 21-D. Els pregonaven no sé quina nova cultura de la reconciliació. De treballar per allò que ens uneix i no pel que ens separa …. Sortosament, s’hauran de relaxar.
De moment, i amb sort, hauran de guardar-se els seus putxinel·lis quatre anys més.
Surten expulsats del seu matrix particular i a continuar tocant els nassos des d’on ja ho feien.
Però no més. Gràcies.
La instantània del moment de la felicitació al nou president del Parlament ni feta expressament sortiria més explicita. Tots mirant en una direcció menys una pretesa eufòrica presidenta començant a picar les dents contra la puta realitat.
Mirada perduda. Windows està reiniciando el sistema. Cierre todas las aplicaciones y espere.
Cara de com pot ser que havent guanyat nosaltres surti un president indepe : ( ???
Toma Matrix. Donde las dan las toman. ¿Que te tomaste? ¿La azul o a roja?
Amb la seva innata estirp d’estadista política ahir mateix ja tornava al seu estat natural. En l’entrevista amb el puto presi indepe del parlament va continuar amb el seu rotllo triler.
“No entendemos como algunos intentan plantear una investidura de alguien por Skype, control remoto o mediante un holograma”. Feia evident, un cop més, que no té l’acidesa de Rufián fent frases twitaires.
També va exigir que si finalment el Roger anés a Bruseles, a parlar amb Puigdemont, el viatge no se sufragui amb diners de tots els catalans. Donat que és un puto fugit de la justícia. El perquè és un fugit o que té molts més suports que ella per proposar-se per la investidura li deu semblar un detallet irrellevant.
I tan sols una mes perquè aquest és un joc infinit.
Evidentment també refusa que s’apel·li al tema de la immunitat parlamentària perquè Puigdemont pogués tornar de Bèlgica sense el “vaya directo a la cárcel sin pasar por la casilla de salida”. Ho reblava dient: “A algunos les gustan mucho los privilegios de los políticos. Es ridículo, que dejen de denigrar al Parlament”.
Pels racons del parlament reverberava: Ridícul, ridícul. Denigrar. Denigrar.
La imagino asseient-se al seu escó i com un ujier servicial li pregunta.
¿ Su señoria va a tomar hoy la pastilla azul o la roja? ¿Hoy vamos de subidón o de bajón?
Són les coses de Matrix.
.
Catalunya depenent 