No podia continuar la meva incursió gràfico-taurina d’alguns aspectes de l’actualitat sense fer sortir el cromo estrella de la col·lecció. Cromo torero tardor 2018.
El Rivi.
El chulito de España.
Que pa cojones los suyos y nacido en Catalunya.
La nueva esperanza blanca de la fiesta nacional.
També una imatge per al torero gallego. L’han jubilat i tot es mou.
El que des del buladero li han pogut dir covard i que no feia res. Però que ha passat molts anys veient passar pel seu davant diferents cadàvers polítics.
Diumenge de bon matí. Reflexions mentre un va a missa. Ara ja gairebé fa riure dir una cosa així.
Aquest cap de setmana el blog, gràficament, s’ha endinsat en el món de la fiesta nacional. Que encara la defensin, dient és una tradicó cultural, fa tremolar més encara.
Tan sols cercant fotografies pel Photoshop m’han estat inevitables emocions diverses. Salvatges escenes de mort, sadisme, macabrada total.
I ja no parlo solament de la tortura infligida al brau. D’aquesta, malauradament, ja m’hi van mig acostumar per la tele de ben petit (té collons emetre braus en horari infantil).
Parlo de què inclús intentant-ho evitar, he vist cornades que entraven pel coll i sortien per la boca, sang brollant a dojo en enganxades que feien dolor només de mirar.
De fet em va costar trobar-ne una per al meu torero Lamela que no fos feridora.
També vaig poder veure fotos sense sang. Tot el que envolta la fiesta realment és de tradició tribal de collons. Toreros que van començar de ben petits. Trajes de luces que vés ha saber com se’ls van acudir i gònades i membres ben visibles a un costat. Actituds xulesques, faccions primitives, sanguinaris personatges marinats en brandi, puro i olé.
Entristeix pensar que sigui tan normal i inclús defensat com a cultural. Quan fa temps que hauria d’haver mort per ell mateix com a ritus antic impracticable en una societat moderna.
Entristeix pensar que hi ha una part de la societat que té una mentalitat més aviat poc moderna. Bombolles socials d’on poden sortir tipus impresentables que sobre d’un cavall poden parlar de los pocos cojones d’algunos i los cojones del otro com a tot fil argumentatiu.
Entristeix molt pensar que tot aquest món primitiu que esquitxa sang alegrament campa per l’inconscient col·lectiu de tot el poble espanyol.
(I aquí ens estic incloent...Que pone en tu dni?)
És molt fort. De tant mamar-ho ja està com normalitzat. Però tenir amagat dins d’un mateix i de tota la col·lectivitat un monstre tan arcaic, bèstia i sanguinari és la pitjor garantia per a aconseguir un món dialogant, amb tendresa i en peu de pau.
catalunya depenent / oriol23.cat 