Hem estat anys, dècades, passant de puntetes perquè no es despertés la bèstia. El despertar de la bèstia feia pànic.

Els atacs de la bèstia ben desperta i rabiosa en el passat feien molta por i, durant anys, dècades, s’ha intentat acaronar i mimar la bèstia per no despertar-la massa.

I procurar que amb el tracte afable la bèstia anés donant algun peixet als catalans, perquè l’anessin posant al cove. Era l’època de la política del peix al cove que tant agradava al pujolisme. Els catalans pensaven que la bèstia els podria entendre, que els podria respectar, que amb la bèstia es podia parlar i que aquesta podia respectar la voluntat popular.

Els catalans pensaven que si amb la bèstia hi havia debat, aquest sempre seria sobre una base democràtica, perquè la bèstia anava de demòcrata i els catalans s’ho creien.

Però la bèstia no respectava ni el diàleg, ni la voluntat popular, ni la llibertat d’expressió, ni la separació de poders, ni els organismes internacionals.

La bèstia era la bèstia, la bèstia és la bèstia. I si a la bèstia li demanes massa, la bèstia es desperta, s’encabrita i es manifesta tal i com és, com feia l’increïble Hulk quan es tornava verd.