L’èxit d’aquest 23 d’abril

 

 

 

Exclusiva:   Pròleg del llibre amb més èxit d’aquest 23 d’abril

 

Imatge relacionada

És  una tarda ennuvolada, fa una mica de vent. Escric a l’ordinador de cara al finestral que dóna a la terrassa. Les plantes dansen amunt i avall seduïdes i atrapades pel poder invisible de l’aire. Darrere el vidre, manipulo el Photoshop per un post del meu blog.
Fa temps que hi dedico força estona a fer coses per la meva revista digital. M’agrada expressar emocions, pensaments, imatges. Comunicar.
Quan pel Facebook interactuo amb coneguts digitals comentant quelcom també m’agrada. És com si hi hagués algú mes a casa per un moment, a més de la meva gata Bruna. Bé, intermitentment, de 15 en 15, també hi ha el Pau. Coses de la vida, del divorci i la compartida, bàsicament. Quan ell hi és, ho sols recordar perquè el sents a l’altre cantó de la paret matant bèsties a la play. O per les seves aparicions a lo Hulk dient que té gana. Però tanmateix, segueix essent un plaer interactuar amb convidats digitals a casa.
Darrerament però, el meu blog, amb tant procés i tanta injustícia jurídica i política, se m’està indigestant. Aquest espai meu a la xarxa gairebé ja és monotemàtic. I en la meva ment també hi volta massa sovint. Té la seva lògica perquè és bastant indignant el que ens toca viure com a poble. Sempre som els indis de la pel·lícula.
A més, a sobre, ara estic bloquejat al Facebook. Censura nua i crua. Un altre motiu d’irritació.
Malgrat que ara, ja he arribat a un estadi, que començo a sentir que potser m’estan fent un favor i tot. Així descanso una mica de tot plegat.

Mentre clico i bellugo el ratolí, la televisió és encesa fent-me companyia. Fan “Tot es mou” conduït per un tòtem de la corpo. L’omnipresent Melero xerrant en una taula rodona. Fins en un magazín de tarda hi ha un espai per parlar de les mil i una derivades sobre Sant Pugdimoni, per a ells, i el SatanLlarena, i el seu exèrcit del 155, per a nosaltres.

Em començo a sentir una mica alterat en la meva pau interior amb tant bombardeig sobre el tema. Es fa molt pesat quan a més no s’avança mai i acabem essent nosaltres els violents terroristes i ells els damnificats demòcrates. La cosa acaba essent com de jugar al món al revés. Però aquí hi ha presó pel mig i molts drets esmicolats. M’acaba sobrepassant i acabo sentint massa fàstic i “delicte” d’odi.
He decidit llegir un llibret que vaig veure anunciat en una entrevista d’en Grasset al més 3/24. Un espai televisiu, dit de passada, fet cada cop més a la mida dels ionquis del procés. Lloc de recolliment per anar-hi a combregar tots els “adoctrinats”.
Abans podies veure les notícies fora d’hora. Ara, a partir de les deu, és com una llarga missa on es toca tot però passant pel turmix del procés. Em canso, m’indigesto i ja començo a regurgitar tot plegat.
“Temps difícils, accions sàvies”, el llibre que he començat, de Daniel Gabarró. M’està ensenyant a aprendre a gestionar les emocions que em provoca la situació política i social amb més saviesa. Aquest tipus ja em va semblar genial a l’entrevista. Vola molt alt. Et pot arribar a convèncer, inclús, de què gestionant sàviament tot aquest merder en pots créixer emocionalment.
Tampoc cal anar corrent a cercar el text si no estàs disposat a omplir la teva ànima d’amor i ser constructiu sempre. Ser-ho inclús davant d’un escrit del jutge Llarena. Has d’estimar i respectar a tothom. No odiar ni anar contra res perquè això pertorba la teva pau interior i t’acaba provocant patiment.
El món hauria d’estar governat per gent que pensa coses així. I que hi creu fermament.

La tarda avança i ara la Melero entrevista a una dona, l’Olivia Rueda, que parla sobre un altre llibre. Un llibre escrit per ella no sense dificultats. El publicita dient que és el llibre més difícil d’escriure que hauràs llegit mai.
Explica la seva història. Parla d’un problema congènit, amb epilèpsia inclosa, que la va fer passar pel quiròfan més d’un cop. Amb la mala fortuna, que en una d’aquestes intervencions, se li va produir un ictus. Quan va despertar no podia parlar. Patia un trastorn de la parla, una afàsia. Un problema provocat per una lesió cerebral. Poca broma.
L’Olivia fa temps que lluitant per recuperar la parla. Per poder verbalitzar un discurs com els que no tenim afàsia sense més problema i inconscientment. De segur que escriure li ha estat necessari i molt terapèutic. I és ben clar que no li ha estat gens fàcil de fer-ho. Ara ja està molt recuperada però ha passat per estadis força complicats on la cosa més senzilla era una muntanya.

En l’entrevista descriure algunes les sensacions i situacions que comporta patir una cosa així.
El testimoni de l’Olivia em va tocar especialment una tecla del meu endins. En les seves paraules vaig poder, no ja imaginar moments difícils de la seva malaltia. En vaig poder reviure de meus de molt semblants.
Jo no he tingut mai una afàsia. Però si problemes de salut d’una magnitud semblant. Problemes que, inevitablement, trastoquen la teva trajectòria vital.

I escotant a l’Olivia parlar i mostrar el seu llibre em va provocar un interrogant que sortia del meu profund endins.
Jo no podria escriure alguna cosa interessant i terapèutica tant per a mi com per qui hem volgués llegir?

La meva biografia em permet perfectament escriure un llibre parlant d’un munt de coses. Algunes de semblants a les de l’Olivia. Altres d’un caire ben diferent. Malauradament, de problemes de salut importants n’he tingut més d’un al llarg de la meva vida. I altres coses per expressar i comunicar també en tinc unes quantes.
Potser sí que seria més constructiu i terapèutic per a mi escriure un llibre sobre això. Si més no, més que seguir ratllant-me amb el meu blog sobre un tema que malauradament serà “etern” i en el que jo no tinc massa eines per a fer-hi massa res.

Probablement seria més enriquidor per a mi “ratllar-me” sobre la meva vida, el meu interior. Sobre quelcom que no hi ha ningú més expert que jo.
Sempre he sentit dir que un ha d’escriure sobre el que coneix.
Tampoc es tracta d’abandonar el blog ni les meves creences polítiques i socials. Però potser ha arribat el moment de redirigir les meves energies i motivació cap a una fita més agraïda amb mi mateix. I potser també, per què no, amb els altres.

Entre els ja centenars de posts que escrit en el meu blog, hi podria retrobar més d’un inici com aquest. L’inici d’una novel·la, d’un llibre de relats curts o alguna cosa semblant. Forma, una mica, part de la meva manera de ser. Quan començo un projecte sóc tot il·lusió i energia. Però després, amb el pas del temps, aquesta passió va sedimentant i puc acabar abandonant del tot el projecte. Em passa a mi i a molts d’altres. És el famós sindrome del m’apunto al gimnàs, i tres mesos després, hi està anant Rita. O el més famós encara dels propòsits de cap d’any. Aquest darrer ja ni el practico perquè és massa obvi. Quant a l’actual projecte d’aquest llibre el temps decantarà.

Ara mateix ja han passat unes hores d’ençà que he començat aquests paràgrafs. De fet ja és demà. O abans era ahir.

Imatge relacionada
Ara, pel finestral, les plantes ja no dansen al vent. Es banyen en una pluja a estones molt intensa. Teclejo tranquil·lament mentre miro com llagrimeja el vidre. Fa una hora havia sortit amb la moto per fer una entrevista de feina. He tingut sort i no m’ha agafat la pluja ni anant ni tornant. Ara, tenia fred i he encès una estoneta l’estufa. Suposo que és un dels darrers cops que ho faig abans no avanci una mica més la primavera. La Bruna ha aprofitat per estirar-se davant de la font de calor. És la imatge vivent de la sensació de confort.

Sensació de confort que em fa pensar en el meu llibre i en la meva situació laboral. Fa molt temps que estic en atur. M’hi he acomodat. Ja tinc un horari establert, una rutina i uns hàbits adquirits força amables. Com el de fer un llibre o el blog. Però jo no sóc la Bruna. Hauré de sortir d’aquesta zona on m’escarxofo com un gat. He de trobar feina d’una vegada. Clar que sí. Ho aconseguiré. En quant agafo la moto i vaig a una entrevista renovo el meu coratge malgrat que ja m’he emportat més hòsties que un boxejador. Però també m’entristeix pensar que llavors em serà molt més difícil el meu entusiasmant propòsit del llibre.

Pel que pugui ser, avançaré una de les idees que hauria de desenvolupar en el meu futur discurs. És molt simple i ja està força difosa. Però crec que s’ha de seguir insistint. Tan sols són tres paraules. Ara i aquí. S’ha de viure tant com es pugui en l’ara i aquí. Gaudir del present, del que penses, sents, fas i t’envolta ara i aquí.
Òbviament està bé tenir projectes i records. Però el passat ja ha passat. I demà, qui sap que pensaré, sentiré, faré o m’envoltarà demà. Ja serà una sort poder-ho explicar. Però vés a saber si continuaré amb la idea del meu llibre. Si estaré per fi treballant. O en quin esdeveniment vital o circumstancial tindré ocupada la meva ment, la meva ànima i el meu cos.
Viure l’ara i aquí tan intensament com un pugui és una filosofia senzilla. Un aprenentatge cabdal per a una sana i sàvia existència.
M’agrada quan em poso tan transcendent. Em sento mirar ploure rere el vidre amb curiositat i amor per a mi mateix i per tot el món.

Imatge relacionada

 

logo-con-cuerpo

39523

 

gotas-de-la-lluvia-en-la-ventana-de-cristal-44527494

gotas-de-lluvia

506558296_c28efbf7cc_b

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s